Palestina: la llar de les massacres, per Ernesto Ekaizer

Ha passat gairebé un any des del 14 de maig de 1948, dia de la proclamació a Tel Aviv de l’Estat d’Israel, i el meu oncle es llança. Bernardo Ekaizer, nascut a Varsòvia, passa la infància i adolescència a l’Argentina i decideix fer ‘allyá’ (en hebreu, literalment, ascens o tornar) a Israel, com s’anomena la immigració dels jueus de la diàspora. Aspira a estudiar medicina a la Universitat de Jerusalem. I tot just arribar s’enrola a la Tzáhal, acrònim de les Forces de Defensa d’Israel. Els meus pares el segueixen uns mesos després amb un nadó nascut el febrer de 1949. Soc jo.

El meu pare, Israel Ekaizer, ‘Srul’ en llengua ídix, el gran de sis germans, tres homes i tres dones, és sionista-socialista des de la primera adolescència. Ha arribat a l’Argentina a primers dels anys 30 des de la Varsòvia de la dictadura del mariscal Pilsudski (1926-1935).

Cap al desembre de 1949, la Companyia Nacional de Vivenda d’Israel –Amidar– concedeix a la meva família una vivenda en un petit barri de Tel Aviv, Ramat Itzhak, que llavors era el suburbi de Ramat Gan. Una modesta casa petita de dues plantes conegudes com a ‘shikunim’ (cases o vivendes). Aquestes cases barates, construïdes amb pedra de Jerusalem, acullen les onades massives de treballadors i classe mitjana que venen als anys 50 del nord d’Àfrica i de tot arreu.

El meu pare i la meva mare, Teresa, instal·len el seu taller de marroquineria al Shikun Amidar. És l’alternativa, pel que sembla preferida per la meva mare, a viure en un quibuts, la comuna agrícola israeliana que creix com a fongs, l’estrella de la colonització sionista-socialista. Vivíem aïllats davant una plantació de tarongers (‘pardess’ en hebreu, ‘balaya’ en àrab), i solíem collir la fruita amb els altres colons. En aquella època la taronja de denominació d’origen Jafa (‘Yafo’ en hebreu) era la preferida d’Anglaterra i dominava el comerç mundial. Jafa i Tel Aviv són molt a prop, com qui diu a un tret de pedra: quatre quilòmetres. Tota aquesta zona traspua l’embriagadora aroma de la taronja i les seves flors.

Cap al 24 de desembre de 1950, el meu oncle Bernardo és ferit en una de les fronteres d’Israel. Disfressat d’àrab torna de recollir informació a la part palestina, dona la seva contrasenya al soldat israelià que custodia l’entrada a territori jueu, que li dispara provocant-li ferides greus. Pel que sembla, la contrasenya ha canviat. A la carta que li envia el meu pare al seu germà Jaime, a Buenos Aires, el dia de la mort, el 27 de desembre de 1950, li explica els fets, en llengua ídix. Ha estat amb ell a l’hospital i li diu que ha mort com un gran soldat, als 20 anys, perquè informi els seus pares, el ‘zeide’ (avi) Aarón i la ‘bobe’ (àvia) Rebeca. La tomba de Bernardo Ekaizer és al cementiri militar de Nachlat Itzhak, a Guivatayim, a Ramat Gan, no lluny d’on vivíem.

Cap a 1954, els meus pares tornen a l’Argentina. La meva llengua materna és l’hebreu i la meva orella és l’ídix que parlaven els meus pares entre ells. La meva educació és doble: d’una banda passa per l’escola jueva i per l’altra per la gentil (gentil o ‘goy’ en ídix). La ‘bialik shule’ (escola) de Buenos Aires –on hi havia, des de 1951, llar d’infants, primària, i secundària o Tijon– havia sigut creada per aquells sionistes progressistes, simpatitzants de moviments com el Hashomer Hatzair, (Guàrdia de la joventut) que va tenir com a gran figura Mordechai Anilevitch, líder de l’aixecament del gueto de Varsòvia sufocat a sang i foc per les SS de Heinrich Himmler. (19 d’abril-16 de maig 1943).

Recordo la formidable escola amb el seu teatre dels divendres. I la seva figura, el poeta Jaim Najman Bialik (Ucraïna 1873-Viena 1934) i la seva cara en el segell de 1959, que més tard em resultaria semblant a la de Frank Sinatra. El jove Bialik va ser nomenat per una comissió d’Odessa el 1904 per investigar les circumstàncies del pogrom dels jueus a Chisinau i investigar els supervivents de la matança. A l’escola ens ensenyaven el seu poema, que es va difondre per l’imperi tsarista, titulat ‘Després de la massacre’.

«Aixeca’t i ves a la ciutat massacrada/ I amb els teus propis ulls veuràs/ I amb les teves mans sentiràs/ A les tanques i sobre els arbres i als murs/ la sang seca. I els cervells durs dels morts/ són ells/ Aneu a les ruïnes, a les bretxes obertes».

Juntament amb l’escola jueva vaig adherir el moviment sionista socialista moderat Llibertat (‘Dror’) en què els companys (‘javerim’) portàvem en els primers anys 60, com escoltes, la camisa blava brillant i el semel, l’espiga i l’estrella de David.

Aquells anys, un ‘bestseller’ va fascinar la joventut sionista: ‘Èxode’. L’escriptor Leon Uris (Estats Units 1924-2003) va viatjar a Israel i va convertir en novel·la uns fets reals de 1947, una novel·la que Otto Preminger (Ucraïna 1905 - Estats Units 1986) va portar al cine el 1960 després d’acomiadar el seu guionista. Que era ni més ni menys que el mateix Leon Uris. El director austríac va rescatar de la llista negra del croat anticomunista Joseph McCarthy a Hollywood el gran escriptor i guionista progressista Dalton Trumbo.

El film ficcionaliza el viatge d’un vell barco nord-americà amb 600 passatgers que es van salvar de l’Holocaust rumb a Palestina, sota mandat d’Anglaterra. També el cèlebre atemptat contra l’Hotel Rei David de Jerusalem per un comando de l’organització militar sionista Irgun, molt activa entre 1931 i 1948, i, no poques vegades, enfrontant-se al Haganah, l’organització militar d’autodefensa oficial de l’anomenat Yshuv (la comunitat jueva a Palestina).

El 1947, Palestina comptava amb 1.300.000 àrabs palestins i 630.000 colons jueus sionistes. Si bé Anglaterra havia promès als jueus el 2 de novembre de 1917 una (llar nacional) en termes abstractes (avui fa 106 anys de la famosa carta de 67 paraules del ministre d’Exteriors britànic Arthur Balfour), seria l’Assemblea General de l’ONU l’encarregada de pronunciar-se el 29 de novembre de 1947. La famosa resolució 181 o Partició de Palestina. Un 56% del territori palestí per als jueus i un 44% per als palestins, amb una població que era el doble de la jueva.

La pel·lícula narra un moment delicat, l’anterior a la resolució de partició. El Haganah intenta controlar les seves pròpies files, i entre aquestes el grup radical extremista Irgun. Un enviat (Paul Newman o Ari Ben Canaan) es reuneix amb el seu oncle Akiva, responsable de l’Irgun [llavors era el seu cap màxim, que anys després seria el primer ministre Menahem Begin).

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Atac israelià a una base militar i a un edifici al Líban

–«Lluitem per ocupar posicions que podem mantenir. Vosaltres ataqueu per sembrar el terror. Aquestes bombes i morts ens fan mal a l’ONU», va assenyalar Ben Canaan.

–No és el primer cop que passa en la història. No conec cap nació, ni antiga ni actual, que no naixés violentament. Terror, violència i mort. Són les tres llevadores que van portar les nacions lliures al món. Que el Comitè Nacional intenti treure els anglesos amb paraules. No tenim cap problema. Continuarem intentant-ho amb les bombes –va replicar Akiva.