Marc Marginedas davant el relat de la seva vida

Marc Marginedas, que ja havia estat a Síria dues vegades durant aquell temps i que preparava aquells dies unes vacances a Oman per perfeccionar el seu àrab, s’inquietava a la taula i demanava, fins i tot suplicant, viatjar de nou al país.  Si hi ha d’haver una intervenció dels EUA caldrà ser allà quan comenci, repetia. Perquè es pot viure treballant de periodista o viure sent periodista. El Marc és dels segons. I volia estar descansant a Oman si hi havia un atac internacional a Síria.

Es seus caps també compartíem la seva opinió. Síria no era, per desgràcia, ni la primera guerra a la qual anava EL PERIÓDICO ni tampoc l’última. I el Marc se’n va anar, és clar. Amb la motxilla, l’ordinador i el telèfon satèl·lit, un bon grapat de dòlars i el somriure entre pícar i nerviós amb què ens deixava sempre que se n’anava a una guerra.

L’avenç del gihadisme

Amb el pas dels dies, l’esperada intervenció nord-americana va anar diluint-se com un terròs de sucre en un cafè calent. Però el Marc, veterà corresponsal i experimentat reporter de guerra, ja s’havia ficat a la gola del llop. El diumenge 1 de setembre iniciava el seu tercer viatge a Síria a través del pas fronterer de Reyhanli, a Turquia, a peu i sense visat, acompanyat per combatents de l’Exèrcit Sirià Lliure (ESL). Ni ell ni nosaltres, a Barcelona, no teníem ni la més remota idea llavors de com havia canviat la situació a Síria en les últimes setmanes ni de com el gihadisme s’havia fet tan fort entre l’oposició armada a Damasc, que havia guanyat la partida al deficient i mal armat ESL.

«Marc, me’n vaig molt preocupat. Ja he canviat l’obertura per l’hora que és. Estaré pendent del correu. Digues-me que estàs bé.» Aquest va ser el correu electrònic que dimecres 4 de setembre a les 21.56 li va enviar el cap de secció, Albert Guasch, al Marc. La crònica que esperàvem a Barcelona a les 8 no havia arribat i ell no contestava cap missatge. Era estrany; mai en la seva dilatada carrera ni en les cobertures més difícils havia deixat d’enviar el seu article i moltíssim menys comunicar que no podia enviar-lo. Estrany, però entrava dins del possible. Ell mateix ens havia comentat que aquella guerra era diferent d’altres i ens havia explocat les dificultats que havia tingut sovint per poder desplegar el satèl·lit sense ser vist. «Si veus que no contesto, no et preocupis. O la llum se n’ha anat o internet va malament», havia escrit només unes hores abans.

L’Albert em va traslladar la seva inquietud l’endemà al matí, però ens va tranquil·litzar mútuament amb la convicció que durant aquell dia, un dijous, tindríem notícies seves. Però passaven les hores. I va arribar una altra nit sense crònica ni cap comunicació. La nostra incertesa es va transformar de sobte en la certesa que alguna cosa li havia passat. Divendres al matí vam contactar amb Mónica García Prieto, que tenia molt bones fonts dins de Síria. Li vaig explicar la situació i li vaig facilitar la poca informació que teníem del Marc, l’última ubicació on sabíem que havia estat, a Qasr ibn Wardan, als afores de Hama, i li vaig donar noms de les persones que crèiem que el podien acompanyar en el seu viatge. La seva parella, Javier Espinosa, periodista al diari ‘El Mundo’, en aquells moments es trobava també a Síria.

La trucada que ho va canviar tot

La Mónica em va trucar aquell divendres a la nit: «A veure com t’explico això sense alarmar-te en excés», van ser les seves primeres paraules. I va continuar més o menys així: «El Marc està segrestat. El té l’ISIL. La part bona és que no són delinqüents, sinó un grup organitzat amb una jerarquia. Però són molt radicals». Després d’aquella conversa, recordo que l’alleujament que vaig sentir al saber que el Marc estava viu em va durar només dècimes de segon. Segrestat, segrestat, segrestat... Això sí que no havia entrat en els nostres càlculs.

Amb una tremolor de cames que no podia contenir, en un petit despatx i amb la porta tancada, vaig comunicar al llavors director d’EL PERIÓDIDO, Enric Hernández, el que sabíem. Després vaig teclejar a Google la paraula ISIL (Exèrcit Islàmic de l’Iraq i Síria, que després va passar a anomenar-se Estat Islàmic) per saber-ho tot d’aquest grup del qual llavors encara es parlava poc. La conclusió que vaig treure és que eren pitjors que la branca d’Al-Qaida a Síria, Al-Nusra. Venen a ser com els talibans a l’Afganistan, em vaig dir a mi mateixa.

Les següents hores i dies van ser frenètics. Possiblement els segrestadors sospitaven que el Marc era un espia al servei del règim de Damasc i calia desmuntar aquell argument recollint tota la informació amb els seus treballs periodístics: a Algèria, a Rússia, a Iraq, a Líbia, a Tunísia, al Líban. . Informat, el Govern espanyol va demanar discreció absoluta per no entorpir un possible ràpid desenllaç mentre miraven de confirmar quina era la situació exacta del nostre enviat especial.

La confirmació oficial del segrest va arribar pocs dies després amb una advertència molt clara: «Això serà llarg o potser molt llarg». També aquells dies va arribar la trucada més temuda, la de Cristina Marginedas: «¿Què passa amb el meu germà?»  L’endemà ens vam conèixer en una cafeteria de la Rambla de Catalunya i el vincle que vam establir en aquella cita encara el mantenim avui dia.

La complicitat de la professió

Amb la discreció que se’ns demanava, vam continuar movent els fils que, com a periodistes, coneixíem. Vam buscar els contactes sirians del Marc a Barcelona, ens vam documentar sobre altres informadors internacionals en la mateixa situació i vam parlar amb els responsables dels seus mitjans. Necessitàvem saber què feien ells i si el que fèiem o podíem fer nosaltres estava bé. La Mónica ens continuava ajudant. Altres periodistes que havien viatjat a la zona oferien els seus coneixements i contactes. Fins a la redacció va venir a veure’ns David Beriain, molt amic del Marc i que anys més tard va trobar el seu fatal destí en una emboscada a Burkina Faso, juntament amb Roberto Fraile. El segrest no era cap secret en la professió, una professió que va saber guardar el mateix silenci que nosaltres per no posar en risc la vida d’un company. Des d’aquestes línies, una vegada més, agraïment etern.

El 16 de setembre va arribar fins a nosaltres la notícia que Javier Espinosa, enviat especial d’‘El Mundo’, i Ricardo García Vilanova, el fotògraf ‘freelance’ que l’acompanyava, també havien sigut segrestats. Com nosaltres, també els seus mitjans i famílies demanaven màxima discreció. «T’he de deixar; m’he d’ocupar de Javier i de Ricardo, però si sé alguna cosa del Marc t’ho diré», em va comentar la Mónica.  Vam prendre consciència que allò complicava molt les coses i que el segrest del Marc no era accidental, sinó un acte obertament deliberat i hostil. En cas de ser relators de la guerra, ens convertíem en part de la guerra.

La publicació de la notícia

El 23 de setembre, amb la seguretat que la nostra discreció no canviaria el curs del segrest del nostre enviat especial, EL PERIÓDICO va decidir fer-ho públic. Aquell dia i cada dimecres a mitja tarda durant sis mesos, sota el lema ‘Marc, t’esperem’, els treballadors vam celebrar concentracions setmanals per exigir el seu alliberament. A aquells actes es van sumar família, amics, polítics, sindicalistes, intel·lectuals i companys d’altres mitjans que ja mostraven obertament la seva solidaritat.  El lema #Marct’esperem es va fer viral a Twitter.

Interessava que les mobilitzacions i les informacions sobre el seu segrest tinguessin eco, que arribessin als raptors. Potser allò podia facilitar el contacte amb ells. Que sabessin que darrere del periodista espanyol al qual retenien hi havia un mitjà important al darrere i una societat mobilitzada.  Vam manar traduir a l’àrab i distribuir per les xarxes socials les informacions sobre el cas i vam contactar amb la televisió Al Jazeera per oferir-los un reportatge. El seu delegat a Madrid ens va gravar a la redacció.

Les notícies sobre el Marc arribaven a comptagotes, si és que arribaven. Durant setmanes només hi havia silenci. I les poques coses que sabíem els pocs que en sabíem res tampoc no ho podíem compartir. En aquell temps a la redacció vam aprendre a parlar-nos sense parlar. A entendre’ns amb la mirada. A treballar cada dia amb una taula buida. A escriure sobre bombardejos a Síria, sobre guerres entre opositors, sobre la fugida en massa de civils, sobre els avenços de l’ISIL i sobre el règim del terror al seu califat.

Ha emmalaltit.., ha sigut traslladat..., està sol..., està acompanyat..., un company francès..., a Alep.., a Raqqa.  No preguntàvem detalls. Ni els tindríem, i al final en teníem prou amb saber que el Marc seguia viu, tot i que no sempre en teníem la certesa. Una vegada van arribar informacions molt confuses al respecte. Va ser un secret que gelosament vam guardar Enric Hernández i jo. Vam trigar diversos dies a confirmar que no eren certes.

 Mai, en aquell temps, ni tan sols els companys que érem més propers al Marc vam mostrar ni una llàgrima en públic. Si s’esfondrava un ens esfondràvem tots i, potser perquè volíem convèncer-nos que allò sortiria bé, ens preguntàvem com seria el Marc que un dia tornaria a asseure’s entre nosaltres. I, coneixent el periodista que era, ens l’imaginàvem pensant en les seves llarguíssimes hores mortes en la gran història que tenia entre les mans, en com l’explicaria.

La prova de vida

Va ser impactant un vídeo que els segrestadors van fer arribar a la família com a prova de vida. ¡Estava tan demacrat...! Aquell Nadal va ser duríssim. Les notícies que arribaven de Síria eren terribles.  Llavors ja sabíem que una vintena d’occidentals continuaven segrestats i que no hi havia reporters internacionals treballant al país. Només informadors locals que, jugant-se la vida, feien el que podien per donar a conèixer la seva desgràcia al món. La seva desgràcia tenia diversos noms: bombes, refugiats, execucions, destrucció.  Per nosaltres tenia, a més, un altre un nom: Marc Bé, en realitat tres: Marc, Javier i Ricardo, a qui ens volíem imaginar junts, compartint infortuni per fer-ho, potser, més suportable. El dia de Nadal a la tarda, amics i familiars del Marc ens vam reunir en una sessió de meditació guiada.

Vam estrenar nou any, el 2014, sense notícies noves. Era poc el que com a periodistes podíem fer i era tan llarg tot que només ens preguntàvem fins quan podria resistir el Marc psicològicament i físicament en aquella situació. ¿Com el devien estar tractant? Feia molt fred a Síria. ¿Li donarien una manta? La guerra contra l’ISIL al mateix temps s’agreujava i Alep, on sabíem que es trobava ell, patia forts bombardejos.

 A mitjans de febrer, per primera vegada, van arribar notícies que s’estava movent alguna cosa en els segrestadors. Però ens dèiem que era millor no il·lusionar-nos, que tot era massa volàtil. Un atac, una fugida, un replegament... Tot podia alterar la voluntat d’aquella gent. Era desesperant, però, enmig d’aquella guerra a totes bandes, la sort dels seus ostatges només era per a ells un problema qualsevol mentre que per a nosaltres ho era tot. Només podíem esperar. I esperar.

És ben sabut que a les redaccions dels diaris es col·leccionen obituaris per quan un personatge famós es mor. En aquest cas, molt a finals de febrer, Hernández em va demanar que anés preparant, d’amagat, la notícia de l’alliberament del Marc.

El diumenge 2 de març, cap a les 9 del matí, va sonar el meu mòbil. «El Marc ja està a Turquia. En aquests moments està parlant amb la Cristina per telèfon. Truca a la redacció i ho publiquem ja». Sis mesos després, les cames em tornaven a tremolar. Volia trucar a tot el món, que no se n’assabentessin «per la premsa», però havia d’avisar abans la web del diari. Gloria Escrig, la redactora de guàrdia que va agafar el telèfon, cridava.

Només vaig tenir temps de trucar atropelladament a l’Albert Guasch, cap de secció, i a Guillermo Altares, el seu gran amic del diari ‘El País’. L’alliberament del Marc obria ja la portada. Havíem donat la notícia que tant esperàvem. Aquell matí a la redacció vam plorar el que no havíem plorat en sis mesos. Llàgrimes, rialles i abraçades. L’enteresa i fins i tot la sang freda amb què havíem actuat durant sis mesos i que ens va permetre suportar una situació tan extraordinària va explotar en un torrent d’emocions.

Marc periodista, Marc persona

La seva arribada a l’aeroport del Prat aquella nit va ser inoblidable. El vam veure baixar de l’avió tan desmillorat i demacrat.... Però amb un somriure que la seva extrema primesa feia més gran encara. L’abraçada amb la Cristina va ser estremidora i a nosaltres, els seus caps, ens deia: «Perdó, perdó pel que us he fet passar». Increïble, Marc, incorregible.

Notícies relacionades

‘Retorn a Raqqa’ obté dos guardons en el festival de cine Visione dal Mondo de Milà

Preestrena del documental ‘Retorn a Raqqa’: «La valentia és ser-hi i tornar»

A l’autobús que ens portava a la terminal va parlar de Javier i de Ricardo. També de James Foley, de Steven Sotloff i d’altres. Per primera vegada vam conèixer ‘Els Beattles’, els segrestadors-psicòpates dels quals després tant es va parlar i escriure. «Us he d’explicar moltes coses». Parlava sense parar. Allà hi havia el Marc periodista, sabedor que tenia l’exclusiva de la seva vida. Però allà també hi havia, en primer lloc, el Marc persona, que es va passar els dies parlant amb les famílies de la resta d’ostatges, traslladant-los els missatges dels seus éssers estimats.

El 30 de març van ser alliberats Javier i Ricardo. Van seguir altres alliberaments. D’altres van ser executats i gravats en terribles imatges que els segrestadors van voler que donessin la volta al món. Cada un d’aquells vídeos ens va sacsejar en el més profund. El Marc va trigar mesos a explicar als lectors d’El Periódico l’exclusiva de la seva vida. Però ho va poder explicar. I mai més ha deixat ni deixarà de fer periodisme. I nosaltres, mai deixarem de recolzar-lo.