«Vivim sense llei»: demolicions, arrestos i violència contra els palestins de Jerusalem Est

A la seva diminuta llar d’una sola habitació que fa alhora de dormitori, cuina i menjador, El-Sabbagh aguanta la respiració cada vegada que truca als seus familiars per telèfon. Viuen a Gaza i fa un mes que no sap res d’ells. Des del mateix barri on va créixer i on batall per quedar-se, continua insistint i marca els números dels seus cosins per tots els canals possibles. «No hi ha resposta...», constata per enèsima vegada. «Aquí la cosa està més calmada», explica a EL PERIÓDICO des de Sheikh Jarrah, «però els palestins de Jerusalem Est continuem patint els crims de l’ocupació israeliana». El món aquesta vegada no els mira. Les morts dels seus germans a l’ocupada Cisjordània i l’assetjada Gaza es compten a centenars, a milers. Des del cor de la seva pàtria, els acompanyen.

Però l’agressiva campanya israeliana contra tot el palestí els arriba. Els palestins de Jerusalem Est són detinguts de forma massiva, igual que els seus companys a la Cisjordània ocupada. Els seus cossos també reben l’impacte de les bales de les forces de seguretat israelianes. La setmana passada els van arrabassar tres joves vides. A més, les seves cases, com la d’Ishaq Abu Jibna, són demolides. En molts casos, obliguen els seus mateixos habitants a tirar avall les parets de la seva llar per evitar pagar fortes multes financeres que els imposa la municipalitat israeliana a Jerusalem, si els seus vehicles porten a terme la demolició. «Després que arrasessin amb casa meva, ara em demanen 40.000 xéquels [uns 9.675 euros] com a sanció», lamenta Abu Jibna, que, abans de la guerra, treballava com a taxista en la indústria turística.

Sense permisos de construcció

«Sense feina i sense casa, ¿com ho pagaré?» pregunta al cel obert en què s’ha convertit el seu menjador. Allà mateix va prendre el seu últim cafè cobert quan, un matí qualsevol, la policia israeliana va trucar a la seva porta. Li va donar uns minuts per treure els mobles i despertar la seva dona, que encara dormia després d’haver deixat els fills a l’escola. De res van servir les mesures judicials preses una setmana abans. Ni els 12 anys de vida sota aquest sostre. Ni els quatre segles de possessió d’aquesta terra. Tampoc van importar els tres menors que vivien allà. L’únic que valia és que Abu Jibna havia construït la seva casa sense permís. «¿Quines opcions tenim si no tenim les enormes quantitats de diners necessàries per aconseguir-ne un?», afirma.

Les construccions d’edificis palestins a Jerusalem Est segueixen la tònica de l’àrea c de la Cisjordània, on entre el 2009 i el 2018 només es van aprovar el 2% de les peticions, segons l’organització israeliana Peace Now. En el primer trimestre del 2023, gairebé 300 estructures van ser demolides o confiscades i 413 persones van ser desplaçades. Això representa un augment del 46% i el 78%, respectivament, en comparació amb el mateix període del 2022, en el qual ja es va registrar el més gran nombre de demolicions a Cisjordània, inclosa Jerusalem Est, des del 2016. Ara que els ulls miren cap als barris arrasats de les ciutats gazianes, Israel avança sobre el terreny sense esperar els seus tribunals, que, de vegades, sí que emparen la població palestina de Jerusalem Est. 

«Una presó»

Notícies relacionades

A Jerusalem Est, el barri del qual van sortir els dos atacants palestins: «Un nen no neix odiant els israelians, creix patint l’ocupació»

Sheikh Jarrah, l’últim bastió de resistència palestina davant el colonialisme israelià a Jerusalem

«Les nostres vides són com una presó ara», denunciaç El-Sabbagh. Des de l’inici del conflicte el 7 d’octubre, la llibertat de moviment dels palestins s’ha vist greument restringida. «A més, les autoritats israelianes impedeixen als homes més joves anar a resar cada divendres, el nostre dia sagrat, a la mesquita d’Al-Aqsa ni els deixen entrar a la Ciutat Vella», es queixa a aquest diari. «La policia llança boles de goma, gas lacrimogen i aigua bruta als centenars de musulmans que es concentren cada divendres a les portes de la Ciutat Vella», explica. Els palestins de Jerusalem Est també pateixen la persecució de les seves opinions quan expressen suport a la ciutadania de Gaza, que ja ha perdut 11.000 vides sota les bombes. «Estem preocupats tota l’estona», confessa aquest palestí de 73 anys. 

Fa set anys, Abu Jibna va patir l’atac dels colons israelians, que li va valer la consideració de «víctima d’hostilitats» pel Govern israelià. «Em van treure del taxi i em van trencar la mà i el peu, només per ser àrab», rememora. Sota el temps primaveral de la tardor jerosolimitana, encara li costa acceptar que la seva llar ha deixat d’existir. «Fa un mes, tenia feina, tenia una casa; ara no tinc res, zero», lamenta. Envoltats per les amenaces latents d’Israel, en forma de la violència exercida per colons, soldats i policia, els palestins de Jerusalem Est saben que no són els únics sota aquesta pressió. Convençuts de la importància de resistir, són conscients que no hi ha un horitzó final al seu patiment. «No és una qüestió de Hamàs o de qualsevol altra organització, és un tema de l’ocupació: si pressiones algú durant molt, molt temps, explotarà», conclou Sabbagh.