La resistència dels beduïns palestins a la vall del Jordà: una lluita contra armes i excavadores

En aquestes comunitats beduïnes escampades al llarg i ample de la vall del Jordà, es respira temor. Des que va començar la guerra el 7 d’octubre, les seves disputades terres s’han convertit en un nou escenari de les batalles de l’Estat d’Israel. Els colons tenen armes i l’empara de soldats i policies. Els palestins compten amb els seus cossos, les seves veus. Tot i que no tots. Molts s’han vist forçats a abandonar les seves terres. Mesos, anys d’assetjament, amenaces i humiliacions per part de colons radicals els han obligat a marxar. Fustes socarrimades, bressols buits i roba encara estesa són les úniques proves que queden de dècades de presència en aquestes terres, on generacions senceres han pasturat els seus ramats. Als dos costats d’una impol·luta carretera construïda per a la població ocupant, jeuen les ruïnes desposseïdes amb olor d’orina. 

100.000 palestins entre 10.000 colons

Fa setmanes que la vida ja complexa de la beduïna Alia Mlihat s’ha endurit. «Ja no podem creuar a l’altre costat de la carretera, on solíem anar a pastar», explica aquesta jove de 29 anys des del llogarret de Marajat, al sud de la vall del Jordà, on viuen unes 300 persones que componen 30 famílies. «Últimament, els colons han començat a envair el barri a la nit i també s’han intentat emportar alguns dels nostres animals», explica a aquest diari, a la vora d’aquesta carretera que ja no gosen travessar. «Durant les últimes setmanes, tenim por de dormir lliurement, perquè no sabem qui pot entrar a les nostres cases a la nit», confessa, tornant a episodis que ja l’han marcat. «Des que va començar la guerra, cada vegada hi ha més gent que està considerant la possibilitat de deixar la seva casa si les coses empitjoren», constata aquesta descendent de refugiats del Nègueb de 1948.

Després de la guerra dels Sis Dies el 1967 i la posterior ocupació militar de Cisjordània, la vall del Jordà era considerada una barrera física per impedir als països veïns arribar fins a Tel Aviv. Els primers assentaments van ser establerts pel Partit Laborista i hi havia certa calma entre ocupats i ocupants. Però el 2016, es van construir noves colònies en les quals viuen alguns dels colons més radicals. Des d’aleshores, no hi ha hagut pau a les 160.000 hectàrees que componen la vall del Jordà i el nord del mar Mort i que suposen un 30% del total de la Cisjordània ocupada. Uns 100.000 palestins oriünds de la vall són forçats a resistir davant els 10.000 colons, que, amb l’ajuda de l’Estat i la seva creació de reserves naturals tancades, els estan arrabassant terres que són seves. 

30 anys d’Oslo

«No és un problema que va començar el 7 d’octubre», denuncia Aref Daraghmeh, investigador de camp a la zona per a l’organització israeliana B’Tselem. «Tota la vall del Jordà està tancada al voltant dels palestins i la població no pot accedir als seus llocs de treball», explica a EL PERIÓDICO. En els Acords d’Oslo, que aquest any compleixen tres dècades, es va designar gairebé el 90% d’aquesta regió com a Àrea C, el territori de Cisjordània que es manté sota ple control israelià. El 10% restant de la regió acull comunitats palestines, designades com a Àrea A o B, però, a l’estar envoltades per terres de l’Àrea C, les comunitats estan aïllades les unes de les altres. «L’Autoritat Palestina no pot ajudar-nos; van anar a Oslo sense saber res sobre aquestes terres», lamenta aquest activista. 

Ali Abu Mahzi és tan vell com la terra que defensa. En un àrab amb marcat accent rural, relata dècades de resistència a Al Farsiyya, al nord de la vall, que s’han accelerat en les últimes setmanes. «Ells destrueixen i jo construeixo, ells destrueixen i jo construeixo», repeteix aquest avi, mentre mostra una imatge d’ell aferrat a terra davant un buldòzer. «Els colons llancen pedres a les meves ovelles quan estem pastant, perquè ens volen expulsar de la nostra terra i col·locar-hi un lloc d’avançada, però nosaltres tenim papers centenaris que confirmen que aquesta terra ens pertany», explica a aquest diari en un discurs encès per la injustícia. Al seu costat, les noves generacions encarnades en Ayman Griab, de 40 anys, continuen amb la seva lluita. «Aquests últims dies, la joventut palestina està experimentant el càstig imposat pels colons, l’Exèrcit i la policia», assenyala aquest activista de Tubas.

Aïllades i seques

Notícies relacionades

Jean-Pierre Lacroix : "El nombre de conflictes que impacten massivament en civils no té precedents"

Els EUA amenacen veladament el Brasil per la seva batalla amb Musk

Ja hi ha grans planes de terra completament buides. Camps que, fa uns anys, desbordaven verd ara estan completament secs. La humiliació constant i l’amenaça latent de la violència han apartat els palestins i els seus ramats d’aquestes terres. Algunes comunitats, aïllades entre assentaments il·legals, han perdut el contacte amb l’exterior davant l’augment de punts de control als seus precaris camins i els bloquejos de carreteres imposats pels colons. Grans extensions de marró són declarades zones de tir o sota control militar, i alerten els pastors de la possibilitat de rebre una bala mentre pasturen. Mlihat recorda una de les més repetides amenaces: «Farem amb vosaltres el que estem fent a Gaza».

«El vostre final serà el mateix que el dels habitants de la Franja», rememora aquesta jove, que fa quatre anys que està aturada. Les cares que han irromput a la seva casa en les últimes setmanes ja li eren coneguts. «Des que va començar la guerra, els colons han començat a rebre més armes i uniformes, així que ara els soldats són membres d’aquests assentaments,» diu. Per a moltes d’aquestes famílies palestines, només queden les restes d’una vida en comunitat. Des que va començar la guerra, cada vegada en són més. En aquesta terra erma, les comunitats mil·lenàries, agermanades amb la terra, subsisteixen gràcies a una resistència tenaç. Ayman Griab és un amb el terra. «Tant de bo la pròxima vegada que venguis pugui rebre’t al mateix lloc però amb una bonica ciutat palestina», diu, entre tendes i ovelles.