Argentina en caiguda lliure: l’ultradretà Javier Milei es converteix en el nou president amb 11 punts de diferència sobre Sergio Massa

«Avui comença la reconstrucció de l’Argentina, el final de la decadència. És una nit històrica». Els argentins van llançar a l’aire la moneda de la desesperació i aquesta va mostrar el rostre guanyador de Javier Milei. L’histriònic candidat de la ultradreta es va imposar a Sergio Massa per 11,57 punts. Va obtenir el 55,78% dels vots, contra el 44,21% del seu rival. Va tenir cinc milions de sufragis més que en el primer torn. Una altra vegada les enquestes van demostrar que són infal·libles però per errar pronòstics. Massa va reconèixer l’ensopegada abans que es conegués el resultat oficial. «Va ser una campanya llarga, difícil, amb alguns aspectes violents que han de ser abandonats. Es van posar en joc dos propostes de país. L’Argentina té un sistema democràtic sòlid i respecta sempre els resultats. No són els que esperàvem. M’he comunicat amb Milei per saludar-lo».

Milei es va prendre dues hores per aparèixer públicament. «S’acaba la idea de l’Estat omnipresent. No hi ha marxa enrere. Tornem a abraçar el model que ens va fer una potència mundial», va dir a la seva nit triomfal. El guanyador d’aquests comicis havia promès solucions draconianes a canvi d’una remota prosperitat i va capturar el favor a les urnes i el fervor fins i tot d’una part decisiva de la societat. El van elegir els milionaris, desitjosos d’acabar amb el populisme, la classe mitjana furiosament antiperonista i milions de pobres que havien deixat de creure en res perquè ho han perdut tot: feina, educació, seguretat. Tots van passar per alt les seves excentricitats: la condició d’enviat celestial, l’especialitat en sexe tàntric, la comunicació telepàtica amb els gossos, que considera els seus «fills de quatre potes», i la seva flamant nòvia imitadora de la vicepresidenta Cristina Fernández de Kirchner, futura primera dama. En el seu primer discurs va ratificar la decisió d’avançar pel camí promès. «Els canvis seran dràstics. No hi ha lloc per a la tebiesa. Si no avancem ràpid ens dirigim de dret a la pitjor crisi de la nostra història».

Primeres advertències

L’‘outsider’ Milei és fill victoriós d’un país arruïnat, sense reserves internacionals al Banc Central i amb un 150% d’inflació anual que assola especialment el 40% de la població pobra. El 60% dels nens i adolescents es troben en aquesta condició. Els desfavorits de sempre van optar, sota aquestes circumstàncies, per un economista que considera la justícia social una aberració i ha d’imperar la llei del més fort. Al parlar al país com a mandatari electe, Milei li va allargar la mà a l’oposició. «És més important el que ens uneix que el que ens separa. Tenim problemes monumentals per davant. Només tenen solució si abracem la bandera de la llibertat». No obstant, va advertir als seus seguidors, que es van reunir al voltant del búnquer de La Llibertat Avança (LLA), que hi haurà «gent que resistirà» les seves polítiques. «Vull dir-los que, dins de la llei, tot, i fora de la llei, res. No hi ha lloc per als violents. Serem implacables per als que intentin defensar els privilegis». Els simpatitzants van corejar: «Cristina [Fernández de Kirchner] aniràs a la presó».

Raons d’un triomf

Milei, l’anarcocapitalista que ve del món empresarial, va seduir els unicorns de l’economia i els treballadors per compte propi, va proposar el que és inversemblant, des de delegar la sobirania monetària als Estats Units, privatitzar la salut i l’educació, promoure la venda d’òrgans, rebutjar les polítiques de gènere i lloar Margaret Thatcher. Ha promès anul·lar la llei de despenalització de l’avortament. Incontinent, va atacar el papa Francesc. L’Església catòlica no va tancar files públicament amb el Pontífex. Va posar en dubte la magnitud de la repressió de l’última dictadura militar (1973-83)i es va burlar del canvi climàtic. La desil·lusió col·lectiva va tenir més pes que les amenaces, jactàncies i exabruptes terraplanistes, al punt de guanyar-se la simpatia de més de la meitat dels joves. Ells van ser presents en els fastos triomfals, i van aclamar Milei quan va dir: «S’ha acabat una forma de fer política. Venim a fer el mateix que al segle XIX (quan l’Argentina era el graner del món i no hi havia drets laborals). D’aquí 35 anys tornarem a ser una potència mundial».

Milei agafarà les regnes del país a quatre dècades del recanvi institucional que, de la mà de Raúl Alfonsín, va posar en marxa la transició democràtica després de set anys d’una dictadura militar que ha començat a ser reivindicada per la ultradreta, en particular la candidata a vicepresidenta, Victoria Villarruel.  El futur president governarà sense governadors provincials, amb els sindicats, els col·lectius feministes, les minories sexuals i els moviments socials en contra. L’Argentina està partida en dos per raons que ja superen la polaritat kirchnerisme-antikirchnerisme.

La transició

«Des de demà, la responsabilitat és de Milei», va dir Massa. El president Alberto Fernández hi va intervenir des del seu compte a la xarxa X: «El poble ha expressat la seva voluntat. No valoro res més que el veredicte popular. Matí per organitzar una transició ordenada». Després es va comunicar amb el guanyador dels comicis. L’anarcocapitalista va demanar al Govern sortint «que se’n faci càrrec fins al 10 de desembre». Milei, van assenyalar els analistes, vol que el peronisme pagui el cost de la debacle prèvia.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Tensa vista per confirmar Hegseth a Defensa

Dilluns és festa a l’Argentina. L’expectativa dels mercats és enorme, però també la dels argentins en general. Els mecanismes de contenció del preu del dòlar, que ha experimentat escalades brutals durant els últims mesos, i la renegociació de l’acord amb el Fons Monetari Internacional (FMI) marcaran el pols dels 21 dies de transició. No es descartava una cursa canviària que acabi de polvoritzar el pes, la moneda nacional, per aplanar el camí d’una eventual dolarització de l’economia. Amb el pas de les setmanes es corroborarà la distància entre les seves propostes de campanya –entre les quals, la dolarització i el tancament del Banc Central– i la realitat. Durant les últimes setmanes va ratificar els seus propòsits i es va desdir moltes vegades. La seva voluntat de tirar endavant un ajust de proporcions –reducció d’un 15% de la despesa pública– és inequívoca i el possible factor de malestar social.

 L’ultradretà ja ha avisat la seva decisió de subordinar-se no només als Estats Units sinó d’alinear-se de manera inequívoca amb Israel. També va dir que es convertirà al judaisme. La seva victòria a les urnes no només es va deure a la voluntat de canvi sinó a «les forces que venen del cel».