Cinc claus per entendre la victòria de l’ultradretà Javier Milei

«Amb la democràcia es menja, es cura i s’educa», havia promès Raúl Alfonsín a l’assumir la presidència, el 10 de desembre de 1983. Els propòsits redemptors no es van complir. Els cicles d’hiperinflació, endeutament, fuga de dòlars, crisi i esclat es van succeir en espiral descendent. Els indicadors socials i econòmics parlen per si mateixos: més del 40% de pobres i una falta d’horitzons van crear les condicions per a una transformació radical que arrasa amb la classe política tradicional. El peronisme, en el poder fins al 10 de desembre, hi va fer la seva part. Les baralles entre el president Alberto Fernández i la vicepresidenta Cristina Fernández de Kirchner van portar el Govern per una deriva que va provocar enorme desafecció. Els crits de Milei en les tertúlies van ser escoltats com els d’un home indignat que feia esgarips per ells. Va criticar la «casta política» i va ser escoltat com el venjador dels perdedors. Van passar per alt la seva aversió a la justícia social i la seva defensa de la llei de la selva, la comunicació telepàtica amb els gossos i la seva condició d’enviat celestial. I això va ser possible pel fort desprestigi dels partits existents. La idea del «canvi», malgrat tots els senyals de representar un salt al buit, va ser més forta que ancorar-se a un present indigest, amb situacions d’emergència alimentària en zones d’un país exportador d’aliments i matèries primeres per excel·lència. Un ‘ningú’, un complet inexpert a qui ningú prenia seriosament, va construir, amb l’ajuda inestimable dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, una força electoral arrasadora, des del pla marginal al cim. Milei va canalitzar la bronca i el cansament. «Que se’n vagin tots, que no en quedi un de sol», van cantar els seus seguidors a la nit triomfal. Aquesta consigna venia de l’esclat del 2001 i era contra les polítiques neoliberals. El significat polític s’ha invertit. No tots els electors de Milei són igual d’ultradretans.

L’Argentina va tenir a l’octubre una inflació del 8,3%. L’acumulat interanual s’ubica en el 142,7%, segons estadístiques oficials. Cada punt que apujava el cost de la vida arrossegava més famílies a la pobresa. En un país on el Banc Central no té reserves internacionals suficients, els salts del preu del dòlar van provocar sistemàtics desgavells en l’economia. Sempre van impactar més en els que menys tenen. La moneda nord-americana costava fa un any en el mercat paral·lel 318 pesos per unitat. Abans de les eleccions va arribar als 1.100 pesos i ara pot escalar sense límit. El Govern d’Alberto Fernández va refinançar el deute amb el Fons Monetari Internacional (FMI) que havia contret Macri el 2018 per 45.000 milions de dòlars. Ho va fer a canvi d’implementar un fort ajust que va suposar una enorme fuga de vots peronistes cap a la dreta des de les parlamentàries del 2021. Ja en aquell moment estava anunciada la derrota electoral d’aquest diumenge. Va ser una profecia autocomplerta, basada en l’impacte a les butxaques. En els últims anys, els argentins van perdre gairebé el 40% del poder de compra dels salaris. La promesa de Milei que cada habitant es convertirà en emprenedor ha fet impacte en sectors socials que no tenen contractes laborals, treballen en negre o esporàdicament. Abans que els auguris d’una ventura a curt termini, hi ha els números. L’Argentina haurà de pagar 18.000 milions de dòlars anuals els pròxims anys per complir els seus compromisos amb els creditors. El passiu públic és de 419.291 milions de dòlars, amb una pujada de 12.680 milions (3,14%) en temporada electoral. Sobre aquestes cendres de l’economia s’alça la figura de l’anarcocapitalista com si fos l’últim messies en qui creure. A les barraques de la ciutat de Buenos Aires s’ha festejat la novetat de les urnes.

Sergio Massa havia apostat pel miracle electoral. No va poder assolir-lo perquè l’economia es troba en un naufragi permanent i, a més, perquè la dreta tradicional, que havia quedat relegada en el primer torn, va ser al seu torn determinant en aquesta contesa. Va aconseguir traspassar tots els seus vots en favor del candidat que havia qualificat Patricia Bullrich, la seva abanderada, de terrorista i assassina de nens. Però el desagrat compartit cap al peronisme, titllat de comunista en les interpretacions més insòlites, va poder més que les rancúnies i les querelles judicials creuades. L’expresident Mauricio Macri va ser el gestor secret d’aquesta aliança i es converteix en el segon artífex de la gesta aquest diumenge. Alguna cosa més que l’articulador d’aquests suports després del primer torn, que havia sigut advers per a Milei. Macri va poder donar empentes al vot profundament antiperonista. Va portar, a més, el suport d’un important sector de l’empresariat. S’hi afegeixen els pobres per formar un nou bloc polític que pot ser durador o efímer. Després de setmanes de moderació tàctica i maneres contingudes, Milei va suggerir que no farà concessions en el seu programa radical. S’espera, no obstant, que Macri tingui un fort pes en el Govern de La Llibertat Avança, ubicant ministres al Gabinet de l’ultradretà i dissenyant un full de ruta al Congrés. La dreta tradicional tindrà 94 diputats. Si es dobleguen tots als 38 legisladors de LLA, tindran quòrum propi. Al Senat estarà obligat a altres negociacions.

Al llarg de 40 anys, l’Argentina semblava haver forjat un consens sobre l’horror de l’última dictadura militar (1976-83). Aquests acords, simbolitzats en la literatura, el cine i la música, acaba de ser posat en entredit. El 10 de desembre, Victoria Villarruel es convertirà en la primera vicepresidenta electa coneguda pel seu negacionisme de les violacions als drets humans, considerades a penes excessos en la lluita contrainsurgent. No va perdre oportunitat de recordar-ho després d’exercir el seu dret al vot. «És desubicat pintar en una llar d’infants cartells sobre els 30.000 desapareguts i el Mai Més. És com anar a un cementiri i pintar l’os Barney», va dir aquesta filla d’un oficial de l’Exèrcit que va participar en la repressió durant els anys 70 i es va negar a jurar per la Carta Magna mentre governava Alfonsín. Villarruel va aconseguir instal·lar novament la teoria d’«els dos dimonis» que va equiparar el 1984 les responsabilitats de l’Estat i els grups insurgents que havien sigut desarticulats i derrotats políticament abans del cop que va enderrocar Isabel Perón, el 24 de març de 1976. «Amb habilitat i una oratòria impol·luta, l’advocada de família castrense va córrer l’eix de la discussió i es va alçar com la veu de les altres víctimes, les que van morir en atemptats d’organitzacions guerrilleres. D’aquesta forma, va obrir el joc al barrejar el concepte, posant en peu d’igualtat les víctimes dels atemptats amb les víctimes del terrorisme d’Estat durant la dictadura cívica militar (inclosa l’apropiació de fills i nets), crims que després van ser considerats de lesa humanitat i, per tant, resulten imprescriptibles», va assenyalar el diari Perfil. La jugada de Villarruel hauria caigut en el buit si no fos per les raons profundes que van permetre córrer l’eix de les discussions en aquest país: la pobresa i el desencant. La vicepresidenta electa gestionarà les àrees de Defensa i Seguretat. Va aconseguir provocar entusiasme en centenars de repressors condemnats que esperen ser amnistiats i té un projecte polític personal.

L’arribada a la presidència de l’extrema dreta, assenyalen diversos analistes, no pot separar-se d’un context global. Així ho van comprendre immediatament els presidents Gustavo Petro i Luiz Inacio ‘Lula’ da Silva, de Colòmbia i el Brasil. A l’Argentina es jugava alguna cosa més que un recanvi presidencial. També ho va saber l’espectre conservador més dur. Tucker Carlson, l’apologista de Donald Trump, i, especialment, Elon Musk, han comprès en aquesta direcció la importància del fenomen Milei i no van dubtar a donar-li la seva benedicció. El mateix va fer el bloc de la dreta llatinoamericana i d’Espanya, en dues direccions. D’un costat, els expresidents, entre ells Mariano Rajoy i José María Aznar. Però és Vox, que té La Llibertat Avança (LLA) com a interlocutora al seu Fòrum Madrid, el que amb més entusiasme va saludar el triomf de Milei, confiats que l’onada que encarna tindrà impacte més enllà de l’Argentina. «Avui s’obre un camí de futur i esperança per als argentins i per a tot Iberoamèrica que celebrem a Espanya amb especial alegria. ¡Visca, Espanya, visca, l’Argentina, visquin lliures de socialisme i sobiranes!», es va exaltar Santiago Abascal. A Xile, a l’altre costat de la serralada dels Andes, els amics ideològics de Milei han redactat una constitució a imatge i semblança seva i es proposen guanyar els comicis del 2025. El triomf de l’anarcocapitalista ha sigut sentit com una empenta cap al Palau de la Moneda. Jair Bolsonaro en va resumir amb claredat les possibles derivacions continentals: «L’esperança torna a brillar a Sud-amèrica». Però també va expressar el seu desig que «aquests bons vents» arribin no només al Brasil sinó «als Estats Units» perquè l’honestedat, el progrés i la llibertat tornin per a tothom». Fins i tot Trump va tenir temps per a l’exaltació. «Estic molt orgullós de tu. Canviaràs per complet el teu país i faràs que l’Argentina torni a ser gran».