A Hebron, les cases dels palestins s’han convertit en les seves presons

«Hebron sempre ha sigut el més flagrant exemple del règim d’apartheid d’Israel que aplica sobre la Cisjordània ocupada», denuncia Dror Sadot, portaveu de l’organització israeliana B’Tselem. Abans del 7 d’octubre, la ciutat d’Al-Jalil, el seu nom en àrab, ja era una olla a pressió. Des de 1997, uns 215.000 palestins són forçats a conviure amb 850 colons radicals jueus, protegits per 650 soldats de combat israelians. Només un 15% de l’urbs més gran de Cisjordània està administrada per Israel, però això la converteix en una de les zones més tenses de tots els territoris ocupats. «A cap altra ciutat palestina, viuen els colons radicals al seu interior», apunta Sadot a EL PERIÓDICO. 

Però, en les últimes setmanes, aquests colons s’han reinventat. «Ara, [el ministre de Seguretat Nacional] Itamar Ben Gvir els ha donat armes i uniformes», explica Azza a aquest diari. «Cada dia, truquen tres o quatre vegades a la porta de casa meva, ara com a membres de l’Exèrcit, per dir-nos que no ens poden protegir i que seria millor que marxéssim», afegeix aquest jove. Com si alguna vegada els haguessin protegit. Tenen l’ordre explícita de no intervenir quan els colons actuen amb violència contra els palestins. Hi ha 10 punts de control al mig de carrers fantasmes de la ciutat que l’han desmembrat i han destrossat la seva economia. Abans del 7 d’octubre, aquests llocs eren els límits de la presó en la qual habiten des de fa 26 anys. Ara, les reixes s’erigeixen a les portes d’entrades a les seves cases. 

«Hauria de ser sota terra»

«Avui estem vivint en una presó una mica gran», reconeix Bassam Abu Aisha. Aquest taxista de 60 anys no pot evitar viatjar fins al passat, fins a una existència sense fronteres als seus carrers, per parlar del present. «Llavors, aquesta identificació», diu, amb referència al seu carnet d’identitat, «va passar a estar a la meva butxaca les 24 hores del dia». Com a ‘mujtar’, és a dir, líder del veïnat de Tal Rumeida, ha hagut de sortir en defensa dels seus veïns en moltes ocasions. En les últimes setmanes, més que mai. «Jo ja hauria d’estar sota terra», confessa. Fa uns dies, un jove soldat el va apuntar a l’arrugat front amb el seu rifle i, al disparar, la bala es va quedar encallada al canó. «Estem vivint una vida infernal», reconeix EL PERIÓDICO.

Després de dues setmanes de tancament a casa seva, el menjar es va començar a esgotar, l’aigua escassejava, i les medicines faltaven. El paisatge desert del dia a dia empitjorava. Aquells que estaven fora del barri quan es va imposar el confinament i van haver de buscar un lloc on dormir durant dies, com Ahmad Azza, ja se sentien abusadors de la generositat dels seus amfitrions. Llavors, les autoritats israelianes van permetre l’obertura dels punts de control durant una hora al matí i una altra a la tarda els diumenges, els dimarts i els dijous. «Si arribes un minut més tard, ja no entres; hi ha persones que s’han quedat dormint a les portes del punt de control», explica Abu Aisha, que encara no sap si arribarà a casa seva mentre pronuncia aquestes paraules.

Càstig col·lectiu

«És una manera de càstig col·lectiu perquè estan posant tota una població sota toc de queda sense ser responsables ni part de cap tipus de violència per se», denuncia la portaveu de B’Tselem. Acostumats a ser el blanc de la violència israeliana, joves i grans troben noves maneres de resistir. «Abans del 7 d’octubre, les càmeres eren les nostres armes, però ara, això ni és possible; si vols morir, només has de sostenir el telèfon enfocant un soldat», constata Azza. «Per a mi quedar-me a casa és una forma de resistència», defensa aquest jove que, ara, conviu amb 10 familiars més, units pel temor. «És veritat que estem millor que a Gaza, on hi ha famílies senceres que estan morint, però no volem esperar fins que ens passi això», explica.

Notícies relacionades

Viatge a Hebron, la ciutat palestina on es mor abans de néixer

La resistència dels beduïns palestins a la vall del Jordà: una lluita contra armes i excavadores

Desmembrats i aïllats, els palestins d’Hebron no han participat a penes dels nous grups de resistència armada palestina que ha creat la joventut de les ciutats del nord de la Cisjordània ocupada. Davant un poderós i instaurat sistema, saben que tenen poques possibilitats de vèncer. «Els israelians continuaran fent això perquè lamentablement ningú els ha dit que no a res, ells tenen el poder i poden fer el que vulguin», lamenta aquest jove, arrestat per primera vegada amb 9 anys. Després, van venir cinc detencions més en els seus 24 curts anys de vida. «No penso en el futur perquè els palestins no tenim futur, aquí no penso en el demà perquè demà em poden matar o arrestar», confessa sense pena, només amb grans dosis de realisme. 

«Els nostres fills no van a l’escola ni a la universitat, ens han imposat l’ocupació», explica Abu Aisha, exaltat. «Nosaltres, amb tots els nostres esforços, volem viure en pau, sense problemes», confessa amb una mirada que viatja a una terra palestina buida d’armes, punts de control i soldats estrangers. Una pàtria lluny d’existir. Mentre ells estaven tancats a les seves cases, amb pistoles apuntant als seus caps si s’atrevien a treure’ls per les finestres, els colons vagaven pels seus carrers, llançant insults cap als habitants autòctons del lloc. «No estem millor que a Gaza», s’atreveix a afirmar Abu Aisha, abans de córrer cap al seu taxi per si encara troba la barrera oberta que li permeti dormir al seu llit.