L’statu quo de Jerusalem: un polvorí de fràgils equilibris amenaçat per la guerra

Tot aquí se sustenta sobre un fràgil statu quo, una sèrie de normes no escrites que regulen la convivència entre musulmans, cristians i jueus, les tres grans confessions que es reparteixen la ciutat vella. «Cada comunitat viu a la seva bombolla i sap on comença i acaba el seu món. Tots ens creuem pel carrer, però la interacció és mínima», explica Miran Krikoriam, un empresari armeni del barri cristià. La guerra està tensant les costures i, pel camí, accentuant l’instint de supervivència de les minories. Particularment els cristians, una espècie en extinció, tot just el 1,7% dels 950.000 habitants de Jerusalem, la vella Aelia Capitolina cristianitzada per l’emperador Constantí al segle IV. Krikoriam resumeix aquesta actitud en quatre punts: «No aixequis el cap, no responguis, no et facis l’heroi i mira de viure la teva vida».

Calma fictícia

La ciutat ha sabut mantenir-se fins ara relativament indemne als horrors a Gaza i el sud d’Israel, però és una calma tan fictícia com l’harmonia que desprenen els seus capvespres, fruit essencialment de la pressió policial israeliana. Pocs s’atreveixen a parlar de política al carrer. Les càmeres de circuit tancat són per tot arreu. No hi ha angles morts ni moviments que no quedin enregistrats. «Tots estem ara sota vigilància. La policia t’atura pel carrer, et registra, et treu el mòbil sense una ordre judicial, ensuma les teves xarxes socials i, si troba una cosa que no li agrada, et deté amb molta agressivitat. Ningú es fia de ningú en aquests moments», assegura un veí.

Cada dia és més difícil preservar l’estabilitat. La tensió a la ciutat s’ha multiplicat des que Benjamin Netantyahu va formar el seu últim govern d’extrema dreta, ara transformat en un gabinet d’unitat nacional. La vinateria que Krikorian regenta al barri cristià va ser atacada al gener per un grup de radicals jueus, una sort similar a la que va córrer el cementiri luterà i diversos emplaçaments del barri armeni. «Van arribar cantant ‘mort als àrabs’ i, quan un cambrer els va demanar que marxessin, li van ruixar gas pebre als ulls i van trepitjar les taules», recorda Krikoriam. Els mateixos vàndals van penjar els vídeos de la baralla a les xarxes, però cap ha sigut arrestat. «L’únic bo és que diverses organitzacions jueves van venir a mostrar-nos el seu suport. Saben com funcionen els equilibris en aquesta ciutat i l’important que és mantenir l’statu quo».

 Una ciutat binacional

Demogràficament Jerusalem és una ciutat binacional: 60% de jueus israelians i 40% de palestins musulmans i cristians. Però dins dels seus límits només impera la llei israeliana des de 1967, quan l’Estat jueu es va annexionar il·legalment el sector oriental, encara ocupat per al gruix de la comunitat internacional. Des d’aleshores la població àrab ha guanyat pes, però més que la demografia és la política la que està alterant l’statu quo. «D’una banda, Israel ha gravat en el seu ADN que Jerusalem és exclusivament de sobirania israeliana, un assumpte merament intern, com els diuen ara als diplomàtics estrangers al Ministeri d’Exteriors», assegura l’advocat israelià Daniel Seidemann, expert en la geopolítica de la Ciutat Santa i assessor de diversos governs forans.

 «L’altre canvi fonamental és el pla governamental posat en marxa fa més d’una dècada per envoltar la ciutat vella amb assentaments jueus i projectes afins amb la intenció de restablir una mena de continuïtat entre l’Israel bíblic i l’Israel contemporani», afegeix Seidemann. El cas més conegut és l’anomenat parc arqueològic de la Ciutat de David, incrustat al barri palestí de Silwan i desenvolupat per una organització de colons ultranacionalistes. No és l’únic. Al febrer es va revelar que el Govern israelià pretén expandir un altre parc perquè inclogui el Mont de les Oliveres, plena de llocs sants cristians i també rellevant per a la tradició jueva i musulmana. «Els barris palestins quedaran aïllats de la ciutat vella i el seu desenvolupament residencial afrontarà encara més restriccions», va escriure la revista ‘+972’ a l’analitzar el projecte.

 Aquests plans oficials busquen en última instància «la fragmentació dels palestins de Jerusalem Est, així com la seva desnacionalització. Poden existir com a individus, però no com a part del col·lectiu», explica Seidemann. «L’altre objectiu és la marginalització de la presència cristiana a Jerusalem en totes les seves manifestacions».

Minories tolerades, però sense igualtat

 No tots els israelians concorden amb les agressives polítiques per judaïtzar Jerusalem Est, on viuen actualment 220.000 colons jueus, i convertir la vida dels palestins en un permanent turment burocràtic perquè marxin. Però la ideologia del Gran Israel, en què es toleren les minories, però es nega la seva igualtat de drets, és avui aclaparadorament majoritària.

 Yehoshua Wiseman té una petita galeria d’art al barri jueu de la ciutat vella, orientat gairebé per complet al turisme religiós i l’estudi de la Torà. Wiseman va emigrar a Israel des dels EUA fa gairebé dues dècades «per motius ideològics» i, després de servir a l’Exèrcit i crear una família, es va fer ultraortodox després d’estudiar a les escoles talmúdiques. «Tinc relacions cordials i amistoses amb gent d’altres comunitats. Tracte de donar-li tothom el seu espai i la seva independència», explica referint-se a la vida a la ciutat vella. «Però mai hi haurà pau fins que els àrabs reconeguin que la sobirania a Eretz Israel (la Palestina històrica) és exclusivament jueva. El creador ens va donar aquesta terra i fa centenars d’anys que resem per poder tornar-hi».

 

Els dos estats

Wiseman descriu com a «ridícula» la idea dels dos estats. «Israel ja va mirar de donar-los als palestins la seva independència a Gaza el 2005», quan va treure els seus colons i militars de la Franja, «i l’únic que vam aconseguir és que es convertís en un punyal a la nostra esquena», diu davant uns quadros amb motius de la tradició israelita. «Per una qüestió de pura supervivència, hem de fer el possible perquè no siguin independents».

 Fora de les muralles, el Jerusalem Occidental i jueu està tornant a poc a poc a la vida després del xoc inicial i l’espant que va causar la massacre de Hamàs al sud d’Israel. Els caps de setmana les seves terrasses estan plenes i la música retruny des dels altaveus. Alguns ballen al carrer, aliens a la devastació a la Franja i les tribulacions dels més 200.000 israelians evacuats dels seus pobles en el perímetre de Gaza i la frontera del Líban, des d’on continuen caient coets i míssils.

 Una normalització de la vida en guerra molt diferent de la que impera als barris palestins a l’estde la Línia Verda, la demarcació en què va quedar dividida la ciutat després de la guerra de 1948, una línia avui invisible entre dos mons que no es tocarien si no fos perquè molts palestins continuaven treballant a Israel abans del 7 d’octubre fent la classe de treballs que els emigrants fan a Europa. «Nosaltres l’anomenem la ciutat fantasma», diu Rania Said, una musulmana de 43 anys empleada en una organització internacional, referint-se a Jerusalem Est. «Molta gent se n’ha anat a viure a l’altre costat del mur perquè tot són restriccions i el cost de la vida és inassumible». La majoria mira de mudar-se a localitats dins de la municipalitat de Jerusalem perquè, si viuen 10 anys fora dels seus límits, perden el dret a residir a la ciutat. Una altra de les estratègies fetes servir per Israel per expulsar gradualment els àrabs de la seva «capital eterna i indivisible».

 A l’est tot tanca a les sis de la tarda. Fa anys que amb prou feines es concedeixen permisos per visitar Jerusalem des de Cisjordània. L’economia està gripada, la inseguretat està a l’ordre del dia i la por ha calat entre la població. «Els colons t’ataquen, la policia t’interroga, es queden amb les cases de la gent... Ens sentim completament assetjats. No queda futur aquí», diu Said, que marxaria de la ciutat si no fos perquè hi té la seva família. «Abans els pares feien el possible perquè els fills ens quedéssim, ara ens animen perquè marxem a viure fora amb una mica de llibertat», explica amb tristesa.

Pedrades contra els militars

 Hi ha tanta por i indefensió que pocs s’atreveixen a fer res, més enllà de rebre a pedrades els militars durant les seves batudes quotidianes als barris palestins de la perifèria. Però no és allà on hi ha l’última amenaça per a l’statu quo, en permanent transformació, sinó al barri armeni de la Ciutat Vella. El seu patriarcat va enviar la setmana passada un missatge de socors a la comunitat internacional. «El patriarcat armeni de Jerusalem s’enfronta possiblement a l’amenaça existencial més gran dels seus 16 segles d’història», deia el comunicat. «Una amenaça existencial de caràcter territorial que s’estén a totes les comunitats cristianes de Jerusalem».

 El cor de l’assumpte és un contracte de 98 anys firmat pel patriarcat amb un promotor jueu australià per construir un hotel de luxe en un aparcament de la seva propietat. Com sol passar en aquests casos, es va negociar d’esquena a la comunitat, amb un sacerdot armeni com a intermediari (ara fugit als EUA) i amb presumptes males arts pel mig. Quan el contracte va sortir a la llum, els armenis van descobrir que no només incloïa el pàrquing, sinó també el jardí del patriarcat, el seu seminari i les vivendes de cinc famílies. Una cinquena part de tot el barri armeni.

 «El patriarcat té una responsabilitat en aquesta catàstrofe, però també és veritat que es va negociar recorrent a la manipulació, amb mentides i clàusules il·legals», afirma Hagop Djernazian, un dels portaveus de la comunitat. La màxima autoritat religiosa dels armenis va acabar declarant el contracte nul i acudint als tribunals israelians per revertir-lo. Però res d’això ha aturat el promotor. Les seves excavadores han començat a enderrocar els murs de la parcel·la i periòdicament envia colons armats i amb gossos a intimidar la comunitat, que s’ha acostumat que jueus extremistes escupin els seus sacerdots pel carrer.

  «L’última vegada que van venir van començar a cridar-nos que tots els gentils morirem quan arribi el Messies», assegura Djernazian. «Si el contracte fos legal no tindrien cap necessitat de venir a reclamar-ho amb colons armats». Els armenis no tenen armes ni ganes de baralla, tot i que no han deixat de concentrar-se en massa cada vegada que arriben els esbirros del promotor. Són una minoria entre les minories. I com molts a Jerusalem, s’encomanen a Déu perquè fa massa temps que les lleis dels homes van deixar de brindar-los protecció.

 

Notícies relacionades

Els aliats faciliten a Ucraïna atacar Rússia amb els seus míssils més enllà de Kursk

L’enemic de la presidenta en el qual Feijóo ha volgut influir