Els altres passejos de Gràcia del món

A la quadrícula novaiorquesa no hi ha una artèria més icònica i globalment coneguda que la Cinquena Avinguda, 10 quilòmetres que solquen Manhattan de sud a nord des del parc de Washington Square, al West Village, fins al carrer 143, a Harlem.

Des que el 1896 Benjamin Altman va obrir el primer edifici comercial, al qual van seguir Lord & Taylor el 1914, Saks Fifth Avenue el 1924 i Bergdorf Goodman el 1928 i el 1929, el comerç es va fer un element central de la Cinquena. I avui és el corredor comercial entre Bryant Park i Central Park, dominat per botigues de luxe com més al nord s’avança, cosa que avui s’associa més a l’emblemàtica avinguda, que recentment ha tornat a ser coronada com el carrer més car del món en un estudi de Cushman & Wakefield.

És allà també on se centren els esforços de l’actual alcaldia per continuar estimulant el comerç, que va arrencar amb iniciatives com la conversió en tres diumenges de desembre de diversos blocs en zona per als vianants. I forma part d’un pla més gran per «reimaginar el futur de la Cinquena», una iniciativa en la qual l’ajuntament s’ha associat a quatre organitzacions privades. Van amb retard, no obstant, els plans que haurien de crear nous patrons de trànsit i transport públic, espai per a bicicletes i voreres ampliades. I no s’espera que es coneguin aquests plans fins a mitjans de l’any que ve, amb el 2025 com a meta per presentar un disseny específic.

La Cinquena és, en qualsevol cas, més que Tiffany’s o la Torre Trump. A la zona paral·lela a Central Park bateguen els romanents de la grandesa residencial de què van començar a dotar-la a finals del segle XIX grans famílies com els Vanderbilt, que amb les seves mansions van sembrar les llavors perquè aquesta zona s’acabés coneixent com a ‘Millonaire’s row’.

A la Cinquena hi ha, a més, els edificis del Flatiron i l’Empire State, la seu central de la Biblioteca Pública de Nova York i el Rockefeller Center, la catedral de Sant Patrici i hotels com el St. Regis, el Península i, a les portes de Central Park, el Plaza. I acull també l’anomenada ‘Milla dels museus’, tot i que són més d’1,6 quilòmetres els que cal recórrer per visitar els seus nou temples d’art i cultura, incloent-hi el Metropolitan, el Guggenheim, la Neue Gallery, els museus de la Ciutat i el Barrio i, l’obert més recentment, d’Art Africà. Informa: IDOYA NOAIN

Els Camps Elisis de París són considerats com una de les avingudes més monumentals a Europa. Batejats amb aquest nom el 1864 amb referència al lloc a l’infern en la mitologia grega on descansaven les ànimes virtuoses, representen el principal eix a l’oest de la capital francesa. Uneixen la plaça de la Concòrdia i el jardí de les Tulleries amb l’Arc de Triomf. El Palau de l’Elisi, seu de la presidència francesa, també es troba en una cantonada en la part inicial de l’avinguda, tot i que s’hi accedeix a través d’un carrer paral·lel. A causa de la seva fama i el seu caràcter turístic, representen un dels eixos més cars i cobejats pels inversors al món. 

L’evolució econòmica en les últimes dècades ha afavorit que els gegants del sector del luxe i els fons d’inversió de països del Golf es disputin l’hegemonia del seu parc immobiliari. D’una banda, el grup Louis Vuitton –propietat de Bernard Arnault, l’home més ric del planeta– va anunciar recentment l’adquisició d’un edifici monumental, en el número 103 i amb una superfície d’uns 6.000 metres quadrats. Allà instal·larà una gran botiga, oficines, un hotel... S’afegeix a les múltiples propietats que LVMH ja tenia a l’avinguda. De l’altra, la família de l’emir de Qatar, Tamim ben Hamad al-Thani, té fins a vuit immobles als Camps Elisis, alguns dels quals es troben buits.

Aquests canvis s’han produït en perjudici de llocs clàssics, vinculats a la cultura popular. Una part dels famosos cafès parisencs han sigut substituïts per franquícies de menjar ràpid. A més, el mític cine Marignan, obert el 1933, ha anunciat recentment el seu tancament. Coneguda fa temps com l’avinguda del setè art a París, els Camps Elisis s’han reconvertit en el carrer del luxe. Informa: ENRIC BONET

L’actual Oxford Street va ser coneguda durant segles com Tyburn Road, un nom que va rebre pel riu homònim que passava per la zona. En el dia d’avui encara existeixen referències a aquest nom en carrers i comerços i a l’extrem occidental de l’avinguda, es manté una placa a terra en record del Tyburn Tree, un enclavament en el qual es van realitzar nombroses execucions públiques entre els segles XIV i XVIII.

El caràcter comercial només es va reforçar a mitjans del XIX, quan es van instal·lar de manera progressiva petits negocis minoristes de tèxtils, mobles, calçat, alimentació i joieria. A finals de segle van començar a sorgir els grans magatzems, que van anar expandint-se a poc a poc durant les primeres dècades del segle XX. Una expansió que només va ser interrompuda durant la Segona Guerra Mundial, període en què molts dels seus edificis van ser afectats pels bombardejos alemanys.

Diversos dels comerços i oficines d’aquest carrer van ser objectiu de l’IRA en les últimes tres dècades del segle XX, i van causar desenes de ferits en mitja desena d’atemptats, així com la mort d’un agent de la unitat antiexplosius de la policia Metropolitana el 1981. Actualment el carrer té una extensió d’1,2 milles (1,9 quilòmetres), acull prop de 300 botigues i és visitat per més de 500.000 persones cada dia, la qual cosa el converteix en el carrer comercial més freqüentat d’Europa. Entre els negocis més emblemàtics hi ha els magatzems John Lewis (la primera botiga dels quals va obrir en aquest carrer el 1864) i Marks&Spencer (des de 1930). Informa: LUCAS FONT

Han sigut diversos els intents d’arrabassar a la Kurfürstendamm, o la Ku’damm, com l’anomena tothom, el títol de principal artèria comercial de Berlín. Es va guanyar el rang d’avinguda, amb 3,5 quilòmetres de llarg, el 1886. Es va consolidar com a tal en les dècades dels 20 i dels 30, en disputada competència amb la prussiana i més cèntrica Unter den Linden. Els bombardejos aliats van castigar-ne els edificis emblemàtics, les vivendes, els restaurants i els teatres. Però després de la derrota del Tercer Reich i amb la divisió ciutadana, es va convertir en un oasi vital de l’encotillat sector occidental, l’anomenat Berlín lliure. La Gedächniskirche, l’església la torre original de la qual va quedar amputada per les bombes, exerceix ara de centre neuràlgic entre l’extrem més cèntric de la Ku’damm i la Tauentzienstrasse, com es diu la prolongació d’aquesta artèria ciutadana i que culmina en els cèlebres KaDeWe, el centre comercial per excel·lència del Berlín occidental.

Després de la caiguda del mur berlinès, el 1989, i amb l’accelerada reactivació del sector est es van multiplicar els intents per duplicar l’esquema de la Ku’damm al que va ser zona comunista. El cas més notori va ser el del Friedrichstrasse, el carrer que travessa l’avinguda Unter donin Linden, o Sota els Til·lers. Tenia a favor seu el veïnatge directe amb el centre monumental clàssic de la capital. I també la decisió de les Galeries Lafayette d’obrir a la Friedrichstrasse la seva única sucursal a Alemanya. Allà es va inaugurar la filial alemanya dels magatzems francesos pocs anys després de la reunificació, disposada a fer ombra als KaDeWe. L’any vinent tancarà definitivament les seves portes, mentre la resta de la Friedrichstrasse agonitza, entre locals tancats o buscant reorientar-se. Text: GEMMA CASADEVALL

A Itàlia hi ha desenes d’artèries urbanes emblemàtiques i molt populars. Però la més cara i luxosa no té rival. Està ubicada a Milà, a l’anomenat quadrilàter de la moda, i es diu Via Montenapoleone (un nom que remet a la dominació napoleònica de la ciutat). Des dels anys 50 del segle passat, aquest carrer ha passat a ser una de les avingudes comercials més importants al món.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Tant és així que, aquest any, un estudi que va analitzar gairebé un centenar de ciutats al món, realitzat pel conegut institut Cushman & Wakefield, va arribar a la conclusió que la via Montenapoleone és la més cara d’Europa i la segona al món. La raó: el preu mitjà del metre quadrat costa aquí 18.000 euros.

Això es percep fàcilment al fer un breu passeig per aquest carrer, on edificis de color ocre amb tranquils patis interiors dels segles XVIII i XIX allotgen algunes de les principals marques de la moda italiana i internacional. Això que fa que caminar per aquí sigui un veritable espectacle del luxe sense frens. Text: IRENE SAVIO