Milei el llibertari

L’Argentina comença una nova etapa després del triomf de Javier Milei i la derrota dels partits tradicionals. A aquest costat de l’Atlàntic sorprèn l’arribada al poder d’un candidat que va arribar a fer campanya mostrant una serra elèctrica, que va condemnar el seu compatriota el papa Francesc com el representant del diable a la terra i el seu veí brasiler, el president Lula, com un radical comunista. Des de l’arribada de Trump a la Casa Blanca, aquest tipus de dèspotes radicals han deixat d’amagar la seva deriva autoritària per guanyar eleccions. L’Argentina, un laboratori social que va avançar amb Perón en les polítiques populistes, obre ara aquest mateix camí amb un dirigent que qüestiona l’ordre existent i un sistema en què els ciutadans han deixat de creure.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Milei reemplaça el peronista Alberto Fernández, que ha deixat el país nu, amb una inflació del 150%, un creixement econòmic negatiu i 4 de cada 10 ciutadans per sota de la línia de la pobresa. En aquest escenari no és sorprenent que hagi sortit elegit un candidat extravagant que es defineix com a llibertari i que pretén posar el sistema potes enlaire. Però ara que ja mana a la Casa Rosada la incertesa és si és la solució.

Ficats en una muntanya russa, no sabem si aquest relleu afrontarà una pujada lenta o un descens vertiginós i directe als abismes. Sens dubte l’han votat els que creuen que el sistema ja no funciona, però amb les seves propostes de privatitzar des del petroli a la salut i l’educació apunta que es beneficiaran precisament els més poderosos del sistema. La seva proposta radical, que proposa introduir el dòlar com a moneda pròpia, és més un risc que una possibilitat. Abans d’aconseguir-ho ha d’arreglar la seva economia, i això passa per renegociar amb els seus principals proveïdors i donants, començant per països com el Brasil i la Xina, els seus principals clients i creditors. Potser la realitat temperi els seus ànims llibertaris, que per ara només fan pensar el pitjor.