A les entranyesdel mòbil

"Aquesta és una revolució de primer ordre". No mentia. El 9 de gener del 2007, Steve Jobs va pujar a l’escenari per presentar l’iPhone, el primer mòbil intel·ligent que incorporava internet d’alta velocitat. Aquest dispositiu va transformar per sempre la telefonia i va normalitzar el fet de poder portar un ordinador a la teva butxaca. Gairebé 17 anys després, al món hi ha uns 8.580 milions de smartphones, segons dades de la Unió Internacional de Telecomunicacions, més que la població global.

Els mòbils estan ja tan normalitzats que és fàcil oblidar que, en última instància, estan compostos per una amalgama de minerals que s’extreu del subsol i que es refina en laboriosos processos perquè puguin ser útils. Es calcula que en la fabricació de cada dispositiu entren en joc almenys una de sena de materials. Tot i que la composició varia depenent de la marca, els més comuns són el silici (25%), el plàstic (23%), el ferro (20%), l’alumini (14%), el coure (7%), el plom (6%), el zinc (2%) i l’estany i el níquel (1%).

Tots ells tenen una importància vital. El silici, el coure i l’estany són part essencial dels semiconductors, que funcionen com a cervell de tot dispositiu electrònic. El seu cor, les bateries, són compostes de liti i cobalt. Els circuits es recobreixen d’alumini per protegir-los de la radiació electromagnètica de les antenes, mentre que els micròfons i els altaveus se serveixen del zinc.

Si fem un cop d’ull a la taula periòdica en el seu conjunt, són gairebé 30 els elements químics que en total donen forma a un mòbil. Així, matèries com el carboni o el magnesi es troben a la carcassa, altres com l’indi o el gadolini permeten que la pantalla sigui tàctil, i altres com la plata, el tàntal, el praseodimi o el gal·li serveixen per dotar de més conductivitat els components elèctrics que entreteixeixen les entranyes de tot smartphone.

Avantatge de la Xina

Aquests minerals estan repartits de manera desigual pel món. Així, la Xina és el productor més gran de silici, de plàstic, d’alumini, de coure, de zinc i d’estany, el segon en la producció de ferro i el tercer de coure i liti. Això ha suposat un avantatge per a la indústria de la telefonia xinesa, que en poc més d’una dècada ha passat d’una posició marginal i irrellevant a situar tres de les seves marques (Oppo, Xiaomi i Vivo) entre les cinc amb més vendes del món.

Notícies relacionades

Estratègia de la por a la UE

Antony Beevor, historiador: "Tant de bo cregués alarmista parlar d’una tercera guerra mundial"

Durant anys, Occident va optar per relegar al gegant asiàtic l’extracció i refinament d’aquests materials. Pequín, que ja els considerava estratègics, ha aprofitat el seu accés a recursos geològics tan preuats per disputar als Estats Units el lideratge econòmic i tecnològic mundial. La creixent dependència de la Xina ha portat altres companyies com el gegant nord-americà Apple a diversificar les seves fonts en una cadena de subministrament altament fragmentada. L’iPhone, el seu vaixell insígnia, necessita components de més de 200 proveïdors, 94 línies de producció i uns 400 passos per al seu acoblament, segons The New York Times.

Aquests processos són troncals per al desenvolupament tecnològic, però també altament degradants tant per al medi ambient com per a la salut dels miners que s’hi exposen. A més de la seva toxicitat climàtica, a la indústria la persegueix la seva vinculació amb escenaris violents i de falta de drets laborals. Així, la majoria de minerals crítics s’extreuen de països inestables i alguns com l’estany, el tàntal, el tungstè i l’or són considerats conflictius. La República Democràtica del Congo és el clar exemple d’aquest problema.