L’equilibri entre la Xina i els EUA, en joc a les urnes de Taiwan

És Taiwan, amb els seus 24 milions d’habitants, la pedrota a la sabata en les relacions de les dues superpotències, d’una població conjunta de 1.700 milions. Els Estats Units defensen la seva vulnerable democràcia de l’ogre xinès o aplanen el terreny per a una guerra de conseqüències catastròfiques, segons les fonts. L’única certesa és que el seu rol s’ha engegantit i ha variat de signe en els últims anys.

La Xina no farà concessions ni negociarà en la qüestió taiwanesa, va reiterar Pequín aquesta setmana en la represa del diàleg militar amb Washington després de dos anys de silenci. No hi ha cimera bilateral sense que la Xina remarqui que no hi haurà calma si Washington interfereix en un assumpte que considera innegociablement propi i sagrat.

Aquesta germinal reunió a Pequín de Nixon i Mao el 1972 va catalitzar el desglaç que rubricaria l’obertura de relacions diplomàtiques set anys amb l’obligada adhesió al principi d’una sola Xina. Durant les dècades posteriors, Washington va esmorteir les tensions a les dues ribes de l’estret de Formosa, sense més conflictes consignables que les rebequeries xineses després de les periòdiques vendes d’armes.

L’ambigüitat estratègica que va establir l’Acta de Relacions amb Taiwan del 1979 contempla el gasós compromís de subministrar els mitjans de defensa a l’illa si és atacada. Cap president nord-americà ha aclarit si això implica l’enviament de tropes. Desincentiva la invasió xinesa per la possibilitat que Washington hi intervingui i embrida les provocacions de l’illa per la possibilitat que no hi acudeixi. És discutible que aquest dic continuï dret. Joe Biden ha repetit en quatre ocasions que enviaria l’Exèrcit i en les quatre ocasions ha sigut desmentit per la Casa Blanca. És segur que aquesta certesa s’ha volatilitzat i espanta pensar on hauria arribat Chen Shui-bian, un president incendiari de principis de mil·lenni, amb l’auxili garantit de Washington. Lai Ching-te, probable guanyador en les eleccions presidencials d’avui, ha promès continuar amb l’statu quo de la seva predecessora, Tsai Ing-wen, però ni tan sols Taiwan està fora de perill de futurs presidents populistes que proclamin una independència formal que faria detonar el conflicte.

A Pequín l’exaspera que Washington prometi la seva fidelitat a la vella política quan amuntega gestos contraris. Les vendes d’armes han passat d’esporàdiques a rutinàries, han augmentat els intercanvis militars i les visites de polítics i les veus més extremistes de Washington suggereixen un tractat de lliure comerç o el reconeixement de Taiwan i la jubilació del principi d’una sola Xina.

Els gestos de Washington

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Així està Kíev ara: ‘webcams’ en directe

No han escassejat mai els llaços entre l’illa i Washington. No té ambaixada formal a Taipei, però exerceix les seves funcions l’eufemístic Institut Americà i 8 dels últims 10 presidents taiwanesos s’han graduat en universitats dels EUA. Les eleccions decidiran si l’illa segueix en l’òrbita de Washington o bascula cap a Pequín. El Kuomintang (KMT), la formació més afí a la Xina, ha promès rebaixar les hostilitats a través d’un diàleg que esitigui basat en els principis d’"igualtat, bona fe i dignitat".

"Si som independents de la Xina, llavors som dependents dels EUA. No som independents ni ho podrem ser. Només elegirem el president, però no podem votar per la reunificació ni la independència", diu la Mary (nom fictici), sense reprimir-se, periodista al diari taiwanès més important.