Anatomia d’un conflicte

¿Hi ha sortida? Si el dilema gira al voltant de la possibilitat que el Govern d’Israel accepti un alto el foc, n’hi ha prou a mirar el retrovisor per veure que no serà fàcil. Mentre a Gaza la fam i les malalties fan estralls, convé posar la vista enrere per entendre on som.

Es compleix aquesta setmana el 85è aniversari de la Conferència de Londres. Encara no s’havia declarat l’Estat d’Israel, però el moviment sionista ja reclamava el retorn a la terra promesa de la seva històrica diàspora. Podria haver sigut l’Argentina, però Palestina tenia més sentit per les seves connotacions històriques. Sota el protectorat britànic de la zona, en aquesta reunió es van fixar límits a la immigració jueva i es va parlar de la creació d’un estat compartit entre àrabs autòctons i jueus de tot el món. Mai es va arribar a complir i només uns anys després es crea l’Estat d’Israel, coincidint amb el final de la persecució nazi als jueus. A partir d’allà comença la lluita.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El rentat de cara dels nous líders islamistes

Amb el suport d’Egipte, la població palestina recupera a l’Exèrcit jueu la Franja de Gaza, fins que a la guerra de 1967, Israel la recupera i l’ocupa sotmetent tota la població. Aquest va ser el sentit de la Primera Intifada, una protesta contra l’ocupació que portaria als Acords d’Oslo el 1993, per la qual es va començar a parlar de dos estats i va reconèixer l’Autoritat Nacional Palestina com el seu legítim Govern.

Tot això es dinamita per dos fets: l’assassinat d’Isaac Rabin, el dirigent israelià que ho va fer possible i la consegüent arribada dels falcons amb Netanyahu al capdavant i la radicalització del món islàmic entorn d’Al-Qaida i l’Estat Islàmic que van acabar per crear un cinturó de seguretat per a Occident i van impedir que Gaza fos un territori obert. Des del 2005 la Franja és una presó a cel descobert. Des de fa 85 anys, tret del breu període de Rabin, cada vegada que Israel ha pogut sotmetre i humiliar als seus rivals no ha dubtat a fer-ho. Per això analitzant l’anatomia del que ha passat, és difícil intuir-ne una sortida.