Finlàndia reforça el seu ancoratge a l’OTAN amb la victòria de Stubb

Finlàndia va optar pel conservador Alexander Stubb per succeir en la presidència del país el seu correligionari Sauli Niinistö. La segona volta electoral al país nòrdic va donar la victòria per mínim marge a aquest experimentat polític, ex primer ministre i també exministre d’Exteriors, profund "atlantista", que va obtenir un 51,7% dels vots, segons els resultats difosos per la televisió pública Yle amb el 90% escrutat.

En l’ànim dels finlandesos va pesar l’ànsia de seguretat davant la veïna Rússia, al mig de la tensió persistent que viu el país des que es va convertir en membre de l’OTAN, fa menys d’un any. Stubb va derrotar amb això el verd Pekka Haavisto, que per tercera vegada aspirava a l’elecció i es va quedar en un 48,3%. El seu resultat és una fita per als Verds, un partit que mai va arribar a la presidència, però que aquesta vegada va estar a prop d’aconseguir-ho. Haavisto s’havia guanyat la confiança d’un espectre electoral més ampli que el del seu partit gràcies a la seva etapa com a ministre d’Exteriors durant el procés d’ingrés a l’OTAN.

Però el país es va decantar finalment per accelerar l’ancoratge a l’OTAN sota la figura de Stubb. A més de succeir el seu correligionari Niinistö, compartirà el poder amb el primer ministre Petteri Orpo, així mateix conservador. Les tensions amb Moscou i les amenaces del Kremlin van marcar la campanya d’aquestes presidencials. Són, en realitat, la realitat quotidiana a què s’enfronten els finlandesos des de l’inici de la invasió d’Ucraïna. El país ho ha afrontat amb més serenitat que acritud i amb un espectre polític cohesionat, sense fissures, en la consideració que Moscou va deixar de ser un veí profitós, en l’àmbit comercial, per ser un factor de risc.

Finlàndia, que ja tenia un exèrcit modern i ben preparat amb 25.000 efectius i 900.000 reservistes, va començar el 2022 a reforçar la seva defensa i els seus 1.340 quilòmetres de frontera, que des del novembre i fins almenys a mitjans d’abril seguirà tancada. Destina més del 2% del seu PiB a Defensa, per la qual cosa compleix els objectius de l’OTAN.

El duel entre els dos candidats en la ronda de desempat va ser un exemple d’exquisitat. Especialment en els debats televisats, semblaven més entregats a la tasca d’exhibir cohesió que a mostrar les seves diferències. Al cap i a la fi, la comesa del president és ser-ho del conjunt de 5,5 milions de finlandesos, independentment del partit d’on és originari –una cosa evident a Haavisto, que es presentava com a independent malgrat ser membre fundacional dels Verds finlandesos.

Exterior i defensa

Les competències presidencials incumbeixen principalment la política exterior i de defensa, ja que és a més el comandant en cap de les forces armades. Tanmateix, les seves decisions s’adopten en consens amb el govern nacional. Aquesta va ser la línia del sortint Niinistö durant el procés d’integració a l’OTAN, que va compartir amb Haavisto com a ministre d’Exteriors en l’anterior govern de la socialdemòcrata Sanna Marin.

L’ingrés finlandès a l’Aliança Atlàntica, l’abril de 2023, el va seguir el relleu en el poder a favor del conservador Orpo i amb la ultradreta com a aliada de govern. Però aquest canvi tampoc ha modificat la línia de la política exterior. Stubb es va mostrar en campanya disposat al desplegament d’armes nuclears al seu territori –les lleis vigents finlandeses no ho permeten– i també d’allotjar bases aliades de manera permanent. Aquesta era la diferència substancial respecte al seu rival ecologista.

Stubb, de 55 anys, serà el president més jove que ha tingut Finlàndia en el moment d’accedir al càrrec. La seva victòria suposa la tornada a la política del seu país després de set anys una mica tempestuosos, precipitats per les seves baralles internes amb l’ara primer ministre Orpo. Tots dos van pugnar pel lideratge del seu partit, Kokoomus, però Stubb va perdre la batalla, el 2016. Això el va fer deixar Finlàndia per convertir-se en vicepresident del Banc Europeu d’Inversions, primer, i refugiar-se després en l’àmbit universitari, a Florència.

És un polític molt experimentat, ja va ser primer ministre entre el 2014 i el 2015, i va dirigir tres carteres ministerials, entre elles la d’Exteriors. Aquest últim aspecte ha sigut la palanca per a la seva candidatura, que va assumir a "invitació" d’Orpo i amb el propòsit compartit d’arrodonir el domini conservador al capdavant del poder a Finlàndia. És un atlantista convençut des d’abans fins i tot que Finlàndia abandonés la neutralitat militar per abraçar l’Aliança Atlàntica.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Sol intercalar en les seves declaracions frases en suec, idioma cooficial a Finlàndia, que ell domina i que tot just una minoria del 5% de la seva població parla. Està casat amb una advocada britànica i és pare de dos fills.

Aquest element privat és la diferència més substancial amb Haavisto, que viu obertament la seva homosexualitat i està casat amb un perruquer equatorià. És difícil de calibrar si el fet de ser gai el va perjudicar entre un sector de l’electoral.