Anàlisi

Netanyahu no defrauda

El primer ministre israelià insisteix a menysprear la possibilitat de recuperar les 136 persones en poder de Hamàs, tot i que fins ara les seves forces no han sigut capaces d’alliberar-ne ni una de sola

Netanyahu no defrauda
2
Es llegeix en minuts
Jesús A. Núñez Villaverde
Jesús A. Núñez Villaverde

Codirector de l'Institut d'Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària (IECAH).

ver +

Enmig d’una abominable massacre que no cessa i un corrent de crítiques generalitzades sobre una campanya de càstig indiscriminat contra civils indefensos, es podria pensar que Benjamin Netanyahu estaria disposat a aprofitar qualsevol escletxa per posar fi a la barbàrie i aconseguir al més aviat possible l’alliberament dels presoners que Hamàs encara té a les seves mans. No obstant, Bibi mai defrauda. Prefereix veure el seu país assenyalat com a potencial genocida pel Tribunal Internacional de Justícia amb tal de mantenir el rumb supremacista que –junt amb Itamar Ben-Gvir i Bezalel Smotrich, amb la complicitat addicional de Benny Gantz- s’ha traçat per aconseguir el que continua plantejant com una victòria absoluta que diu que té a l’abast de la mà.

Una victòria que és totalment impossible si per això s’entén l’eliminació total de Hamàs. El grup palestí ha deixat entreveure la seva voluntat de negociar al presentar una contraproposta a l’esborrany que han conjuminat negociadors d’Israel amb els EUA, Egipte i Qatar. En essència, el que s’entreveu actualment és la possibilitat de posar en marxa un procés en tres fases que combina, en 135 dies, l’alliberament progressiu de presoners per les dues parts amb la retirada de les forces israelianes de Gaza. A això s’afegiria l’entrada d’ajuda humanitària i l’arrencada d’una dinàmica negociadora que pugui desembocar en una treva indefinida. Una actitud que es pot imaginar que respon a la seva pròpia percepció de debilitat davant el càstig sofert, a la necessitat de no perdre per complet el favor popular palestí i a la pressió dels seus patrocinadors i finançadors.

Notícies relacionades

Netanyahu, per contra, insisteix a menysprear la possibilitat de recuperar les 136 persones en poder de Hamàs –de les quals s’estima que unes 50 estan mortes-, malgrat que fins ara les seves forces no han sigut capaces d’alliberar-ne ni una. Igualment, rebutja la retirada de la Franja, remarcant que el que vindrà després del final de l’actual operació militar serà la continuació de l’ocupació amb l’Exèrcit israelià encarregant-se directament de controlar la situació (és a dir, sense comptar amb Hamàs ni amb l’Autoritat Palestina). Tampoc se sent inclinat a permetre l’augment de l’ajuda humanitària ni la reconstrucció de les infraestructures destruïdes, sinó més aviata rematar la tasca amb l’assalt final a Rafah, una ciutat amb una densitat de població que ja supera les 16.000 persones per quilòmetre quadrat, a qui Netanyahu va forçar a fugir amb l’argument que allà estarien segures.

Queda, per tant, de manifest que l’encara primer ministre té altres prioritats en ment. La primera és mantenir-se en el càrrec tant sí com no, tot i que sigui en contra dels interessos del seu país, procurant evitar la celebració anticipada d’eleccions –per temor de ser derrotat– i la celebració dels tres judicis que podrien portar-lo a la presó. I per a això la continuació de la guerra és el mètode que millor serveix als seus propòsits. Al cap i a la fi, sap que disposa de prou marge de maniobra en la mesura que Washington continua disposat a donar-li cobertura diplomàtica i suport militar i econòmic. Com si no sabés que al final haurà d’entaular negociacions amb els palestins i reconèixer que ni haurà destruït el Hamàs que ha ajudat a convertir-se en el monstre que és, ni haurà evitat la radicalització d’una població palestina que resisteix.