El risc nuclear torna
Seria desitjable que les grans potències reprenguessin la negociació d’un acord global per després imposar-lo a les altres. Desgraciadament, l’ambient geopolític ho fa avui impossible
En un món que recupera un llenguatge bèl·lic que fa temps que no vèiem, el risc nuclear és com el Guadiana, que apareix i desapareix. Ara torna. Amb la invasió d’Ucraïna, Joe Biden va afirmar que el món vivia el seu moment més perillós des de la crisi dels míssils a Cuba, el 1962, que al final van aconseguir calmar entre Kennedy i Kruschev en contra de l’opinió de Fidel Castro, que, segons el rus, estava disposat a l’holocaust nuclear.
En els últims mesos havien decaigut les amenaces russes, més freqüents quan al començament de la invasió les coses no anaven com Moscou esperava. Se’ls veia nerviosos i mirant d’acovardir tant Kíiv com l’OTAN. Entre xinesos i americans els van obligar a baixar el to, fins que Putin l’ha recuperat per amenaçar amb una resposta nuclear la pelegrina idea de Macron de posar soldats de l’OTAN a Ucraïna (idea que el francès va abandonar ràpidament) i ho ha reiterat en una entrevista, dient que aquestes bombes "existeixen per ser utilitzades"... tot i que només en cas extrem. Poc tranquil·litzador, perquè també hi ha rumors que planeja posar armes nuclears en l’espai. I tot això passa ara que s’ha desmantellat tota l’arquitectura de seguretat nuclear russo-nord-americana (tractats INF, START, etcètera) mentre els xinesos estan augmentant els seus caps nuclears. Anem a pitjor en comptes de millor. És un ambient que contribueix a explicar l’èxit de la pel·lícula Oppenheimer.
Per desgràcia, hi ha també altres llocs on aquestes armes tornen a cobrar actualitat: a l’Iran i a Corea del Nord.
L’esclat del conflicte entre Israel i Hamàs va malmetre unes converses que iranians i americans tenien a Oman, i tot el que ha passat des d’aleshores impedeix la seva represa. Trump es va equivocar al denunciar unilateralment l’acord que va aconseguir Obama per frenar els avenços nuclears de l’Iran, i, davant la falta de resultats obtinguts per Biden (que tampoc s’hi ha esforçat gaire), els radicals han guanyat influència a Teheran i ara no només assetgen les dones que no porten bé el vel, sinó que s’han alliberat de la tutela de l’Agència Internacional de l’Energia i han començat a enriquir urani per sobre del 60%, i el preocupant és que, si s’hi afanyen, en un parell de mesos podrien tenir alguns quilos d’urani enriquit al 90%, que és el que es necessita per a un artefacte nuclear. Això tampoc vol dir que ja tinguessin la bomba, perquè llançar-la exigeix una complicada tecnologia balística en la qual probablement també hi estan treballant, encara que ho neguin. L’Iran mira a Pyongyang, sap que també serà intocable si creua el llindar nuclear i aquesta és la raó existencial per la qual Israel no ho permetrà. I això amenaça amb una guerra encara més crua a l’Orient Mitjà, o almenys amb una cursa d’armaments (Aràbia Saudita, Turquia, Egipte...) que ningú desitja. Després de la provocació israeliana al bombardejar un edifici diplomàtic iranià a Beirut on va morir, entre d’altres, un general de la Guàrdia Revolucionària, la tensió entre els dos països és més elevada que mai. L’Iran haurà de respondre, ja veurem com ho fa.
Corea del Nord sobreviu sotmès a una dinastia comunista que manté el seu poble subdesenvolupat i famèlic, però amb armes nuclears. Fanàtic però no tonto, Kim Jong-un es va burlar de Donald Trump, que, amb les seves trobades, li va atorgar una legitimitat que no tenia, i ara se sent reforçat per la seva aliança amb Moscou, a qui facilita munició d’artilleria per a la guerra d’Ucraïna. Kim, que fa proves amb míssils cada vegada més potents, ha fet un gir preocupant en la seva política regional perquè ha abandonat l’objectiu constitucional de la reunificació pacífica entre les dues Corees i amenaça amb la destrucció del règim democràtic i capitalista de Seül, convertit ara en "el seu principal enemic". ¿Exageració? És difícil saber-ho, però aquests dictadors que no escolten ningú són molt perillosos, sobretot quan se senten intocables, com Kim, assegut a sobre d’un arsenal nuclear.
Amb el risc que suposa l’existència de l’arma nuclear per a la humanitat, seria desitjable que les grans potències reprenguessin la negociació d’un acord global per després imposar-lo a les altres. Desgraciadament, l’ambient geopolític ho fa avui impossible. Com sempre, allò urgent posposa allò important. Juguem amb foc i aquest foc és de no retorn.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
