Doble salt mortal

Una vegada més, el Pròxim Orient s’inclina perillosament cap a una nova guerra. Amb el seu atac contra territori israelià, el règim iranià ha creuat el Rubicó, probablement sense valorar adequadament les implicacions de la seva acció. El fet que la immensa majoria dels drons i els míssils hagin sigut interceptats per Israel i els seus aliats no resta gravetat a la situació. Tampoc que l’atac sigui una represàlia al bombardeig israelià al consolat de la república islàmica a Damasc i, per tant, pugui considerar-se un acte de legítima defensa.

La resposta iraniana no ha agafat ningú per sorpresa, ja que s’ha desenvolupat a càmera lenta. El règim iranià va advertir els Estats Units que l’atac es produiria en les següents 72 hores i tindria un caràcter limitat, donant temps que la major part dels míssils llançats des de l’Iran, Síria, l’Iraq i el Iemen fossin interceptats. Tot apunta, per tant, que el principal objectiu de Teheran és restablir la seva capacitat de dissuasió davant el seu tradicional enemic, una aposta summament arriscada de la qual no està clar que surti del tot airós.

El règim iranià també intenta projectar-se a nivell regional com el principal defensor de la causa palestina davant el silenci còmplice del món àrab. No obstant, l’Iran podria no haver calculat el preu que haurà de pagar per sobrepassar aquesta línia vermella. Si bé és cert que el president Joe Biden ha afirmat que la resposta del G-7 ha de ser exclusivament diplomàtica, el primer ministre Benjamin Netanyahu pretén aprofitar la conjuntura per arrossegar els Estats Units cap a una guerra frontal amb el règim iranià. De fet, el seu ministre de Defensa ha reclamat la formació d’una aliança estratègica contra l’Iran i diverses veus del seu gabinet reclamen posar al règim iranià de genolls amb una devastadora demostració de força que destrueixi per complet el seu programa nuclear.

Notícies relacionades

Els EUA reclamen a Espanya més despesa en defensa i eliminar la «taxa Google»

La CE demana a Washington que aclareixi la seva posició

Netanyahu sembla emergir com el gran beneficiat d’aquest atac, que aconsegueix desplaçar l’atenció de l’opinió pública, trencar l’aïllament internacional d’Israel i restablir el seu paper com a víctima en lloc d’agressor. El focus mediàtic ja no està en la destrucció de Gaza ni en l’eliminació física de la seva població, sinó en l’augment de la conflictivitat regional al Golf i les possibles implicacions per a l’economia mundial, que dona al primer ministre israelià un baló d’oxigen per poder mantenir-se en el poder malgrat la creixent contestació al seu lideratge a escala domèstica i internacional.

Israel no pot permetre’s el luxe de deixar l’atac sense resposta, ja que establiria un perillós precedent. D’aquesta manera, la principal incògnita per aclarir és si Netanyahu aconseguirà arrossegar els Estats Units a un xoc directe amb l’Iran o, per contra, els països occidentals pressionaran, d’una vegada per totes, Israel perquè accepti un alto el foc a Gaza, cosa que contribuiria que les aigües tornessin al seu curs al Pròxim Orient i desactivarien els riscos d’escalada regional.