L’Argentina es postula com el gran aliat regional dels EUA

"No volem tenir relacions platòniques: volem tenir relacions carnals". Corria el 1991 i el ministre d’Exteriors de l’Argentina, Guido di Tella, definia d’aquesta manera el vincle que mirava de forjar el Govern del president Carlos Menem amb els Estats Units. Fins i tot la secretària d’Estat Madeleine Albright es va sorprendre per la gosadia de la metàfora. Va creure que havia sigut un error de traducció. No ho era. L’Argentina s’havia afegit aquell any a la coalició contra Saddam Hussein i, a petició de la Casa Blanca, abandonava la fabricació d’un míssil de tecnologia pròpia. Menem va jugar al tennis amb George Bush pare i va aconseguir que Bill Clinton nomenés aquest país aliat "extra OTAN". Els argentins no van necessitar durant uns anys visat per entrar els Estats Units. Tot va canviar a partir de l’ensorrament del model econòmic neoliberal, el desembre del 2001. L’arribada del kirchnerisme va posar fi a les "relacions carnals" i va apostar per l’aliança amb el Brasil i la regió. Dècades més tard, un altre govern recupera l’esperit de Di Tella.

El president Javier Milei no només acaba de pactar la instal·lació d’una base conjunta. Dimarts va subscriure a Dinamarca un contracte per adquirir 24 caces F-16 nord-americans. Si bé tenen 40 anys d’ús, la compra d’aquests avions adquireix un doble valor polític per a Milei: d’una banda, emet un senyal d’alineament estratègic amb els EUA i, per extensió, Israel, i, a més, desisteix finalment dels flamants i molt més moderns JF-17 que havia ofert la Xina.

"No hi ha plata [diners]", repeteix el president com un mantra. Però els F-16, que aterraran a Buenos Aires l’any vinent, no van passar pel filtre de la "motoserra" tot i que requereixen un desemborsament de 360 milions de dòlars.

"Hem rebut crèdit de part dels EUA per evitar que comprem avions xinesos i es trenquen 40 anys de prohibició de l’Argentina comprant armament, per un embargament anglès. Aquest és el contingut veritable d’aquest fet", va afirmar Diego Guelar, que ha sigut ambaixador a Washington, Pequín, Brasília i davant la UE a Brussel·les.

Entusiasme oficial

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

"És l’adquisició aeronàutica militar més important des de 1983", es va entusiasmar el ministre de Defensa, Luis Petri, a l’estampar la firma del contracte a la capital danesa. Milei va seguir la cerimònia a través de videoconferència. "Estem recuperant la capacitat supersònica de la nostra aviació i aconseguint l’ingrés definitiu de la nostra Força Aèria als desafiaments tecnològics del Segle XXI", va dir Petri al president.

Tot això, va remarcar el ministre, passa "gràcies al lideratge" de l’anarcocapitalista. Milei només ha complert amb el seu programa. Més enllà de qui ocupi la Casa Blanca, per sobre de les seves inequívoques preferències cap a Donald Trump, la seva administració torna a inserir l’Argentina en el camí que havia traçat amb entusiasme Di Tella fa 33 anys. Com a part d’aquesta voluntat, el president va rebre dies enrere a la ciutat patagònica d’Ushuaia la cap del Comando Sud dels Estats Units, la general Laura Richardson. Milei va utilitzar uniforme de campanya. Va reivindicar l’"afinitat natural" que té Buenos Aires amb Washington i una avaluació compartida de "la defensa de la vida, la llibertat i la propietat privada". Tot seguit, i davant la perplexitat opositora, va anunciar la construcció en el punt més austral de l’Argentina d’una base naval compartida. "Un gran centre logístic que constituirà el port de desenvolupament més pròxim a l’Antàrtida i convertirà els nostres països en la porta d’entrada al continent blanc".