Fer la revolució pel pare
No es deixin enganyar per aquest aspecte de secundària a Yo soy Betty la fea. Delcy Eloína Rodríguez Gómez és vicepresidenta i ministra d’Economia, Finances i Comerç Exterior de la República Bolivariana de Veneçuela. La dona amb més poder de la dictadura, amb l’excepció parcial de Cilia Flores, la benaventurada dona de Nicolás Maduro, que ha sigut fiscal general, diputada i presidenta de l’Assemblea Nacional, però, sobretot, confident i assessoríssima del panxut tirà. Perquè Delcy, en realitat, tot i que sigui una fervent chavista, deu la seva prosperitat política –i només política– al president Maduro. A Chávez qui li queia simpàtic és el seu germà, que va arribar a ministre d’Informació i avui presideix la molt decorativa Assemblea Nacional. Al Comandante Eterno, Delcy el feia esgarrifar una mica: "Una bona militant, una bona revolucionària, però molt enredaire".
Acte de venjança
Els germans Rodríguez són fills de Jorge Antonio Rodríguez, que va encapçalar una escissió del Moviment d’Esquerra Revolucionària (MIR). Mentre el MIR debatia si acceptava la Constitució i feia política en les institucions, Rodríguez continuava creient que Cuba era l’exemple i va fundar Lliga Socialista. Uns mesos després, va ser detingut, acusat de participar en el segrest d’un empresari nord-americà, i la policia li va clavar una pallissa que es va allargar durant tres dies. Va morir de resultes de complicacions mèdiques creades per les ferides. Els germans van jurar que se’n venjarien i construirien el socialisme, o potser va ser al revés. La Revolució com a acte de venjança i reparació del pare. Van ser bons estudiants amb beca: ell va fer Medicina i ella, Dret. Delcy va cursar brillantment un postgrau a la Universitat de Londres, parla fluidament l’anglès i xampurreja el francès. Des de primera hora – nimbats per la seva història familiar d’esquerra màrtir– van estar amb Chávez.
Delcy es va estrenar ni més ni menys que com a directora de la Secretaria de la Presidència de la República, fins que Chávez la va exiliar gloriosament al Ministeri d’Informació. En efecte: els dos germans han passat per la mateixa cartera ministerial, i també tots dos han sigut presidents de l’Assemblea Nacional. Són coincidències familiars i especulars que se solen donar molt en les dictadures ben airoses i criolles. Cal recordar que, més divertidament encara, tant Maduro com la seva dona van presidir, en diversos moments, el parlament veneçolà. De fet, alguns observadors afirmen que el postchavisme és un llit amb quatre potes: Maduro i Cilia Flores i els germans Rodríguez. La metàfora és admissible si s’hi afegeixen dues tauletes de nit: Vladimir Padrino i Diosdado Cabello. En la primera s’amaguen les armes i en la segona, la cocaïna.
¿Com va aterrar Delcy Rodríguez a l’aeroport de Barajas el gener del 2020 si legalment no podia fer-ho? ¿Què feia amb aquestes quaranta pesantíssimes maletes? ¿Per què va anar José Luis Ábalos –ministre de Transport i secretari d’Organització del PSOE– a rebre-la per després negar que l’havia rebut i després admetre que va parlar amb ella deu minuts de no res? ¿Qui va ordenar esborrar les cintes amb les gravacions de les càmeres de vídeo instal·lades a les pistes i als accessos de les sales vip? ¿Què hi pinta en tot això Rodríguez Zapatero, amb habitació sempre posada a Miraflores i a l’Hotel Tamanaco, el més actiu legitimador de la màfia que arruïna Veneçuela? Potser Ábalos explicarà alguna cosa en la seva compareixença davant la comissió d’investigació oberta al Senat. Però és molt poc probable. No es tracta d’una qüestió interna del PSOE, sinó que afecta una narcodictadura que ha assassinat centenars de veneçolans –i n’ha torturat milers– durant tot aquest segle. I Ábalos ho sap perfectament. Com Rodríguez Zapatero. Com el mateix Pedro Sánchez.
Notícies relacionadesPerfecta impunitat
Delcy Rodríguez és gairebé tan intocable a Madrid com a Caracas. Que porti sabates de mil euros o li encantin els restaurants de cinc forquilles o que el seu germà tingui els seus tres fills estudiant en escoles privades europees són indicis de la seva perfecta impunitat. Però no són els més perillosos. Durant la resta de la seva vida Ábalos –per no parlar ja de Koldo García– no recordarà res d’aquella nit boja. La seva memòria és tan neta com les càmeres de vídeo manipulades aquella mateixa nit.
