El "Guantánamo" dels palestins

En més dues dècades d’activisme era la sisena vegada que Amira passava per les presons israelianes. Sempre en detenció administrativa sense càrrecs, una modalitat que Israel ha convertit en rutina per omplir les presons quan li convé. Poques vegades, però, com aquesta. El nombre de presos palestins s’ha multiplicat un 130% en els sis mesos transcorreguts des del 7 d’octubre, quan Hamàs va matar més d’un miler d’israelians i en va segrestar 250 durant l’assalt sobre el sud d’Israel que va posar en marxa la guerra genocida en curs. D’uns 5.000 presos previs a aquella data, s’ha passat a prop de 12.000, segons diversos recomptes. I a les presons la brutalitat ha passat a ser la norma.

"Sabem que s’ha imposat l’abús i la violència sistemàtica dels guardes cap als detinguts palestins", deia recentment la directora executiva del Comitè Públic contra la Tortura a Israel, Tal Steiner. D’acord amb una investigació de Haaretz, 27 presos originaris de Gaza han mort en custòdia des del 7 d’octubre, als quals en cal afegir 15 de Cisjordània, segons l’oenagé israeliana Adameer. L’accés a la Creu Roja Internacional no es permet des d’aleshores.

Amira viu al camp de refugiats d’Aida, a Betlem, envoltat pel Mur de Separació israelià. Això converteix el camp en una cosa semblant a una presó a l’aire lliure. Allà presideix l’Aida Youth Center, un centre amb activitats extraescolars per a infants, classes de repàs, esports, música i excursions. "Una de les coses que fem quan ens ho permeten és portar-los a veure el mar perquè molts mai l’han pogut veure", explica des de casa seva. "Els nens d’Aida tenen molts problemes psicològics i financers que afecten el seu rendiment acadèmic. Molts han patit incursions militars a les seves cases o han vist morir els seus amics".

Però aquell 18 desembre els militars no se’l van emportar per felicitar-lo per la seva feina, sinó per una suposada incitació al terrorisme arran d’un post sobre Gaza que va penjar a Facebook. De casa seva, a la base militar davant el camp; des de la base, al centre de detenció d’Etzion. Un viatge amb diverses pallisses, soldats que li van trepitjar el cap abans de fer-lo pujar al jeep i maniobres psicològiques per trencar-lo a l’arribar al centre de detenció, on va estar 12 hores lligat de mans i amb els ulls embenats. Allà va pensar que mai tornaria a veure els seus fills.

"Dos militars es van acostar al cotxe i van dir que aquella mateixa nit enviarien dos autobusos amb detinguts a Gaza", afirma als 53 anys aquest pare de cinc fills. "Va venir un comandant i va començar a fer-me preguntes. De sobte, em va deixar anar: ‘Farem el teu somni realitat, et convertirem en un màrtir’. Li vaig contestar que estimo la vida i que precisament em dedico a lluitar per ella". Però el militar li va respondre que quan despuntés l’alba estaria a la Franja. "S’ha acabat, vaig pensar, em portaran a Gaza i em mataran. Estava terroritzat".

Durant les primeres hores al centre de detenció assegura que va ser "torturat". El van obligar a despullar-se, a moure’s "com un ximpanzé" aixecant-ne una a una les extremitats mentre amb un detector de metalls li donaven cops als genitals. "Que comenci la festa", van dir, ‘et farem fotos’". Amira assegura que mai s’ha sentit tan humiliat. "Fins aleshores mai havia entès el que de veritat significa l’assetjament sexual. Mai podré oblidar aquelles hores".

Tres dies després va ser traslladat a la presó d’Ofer, a prop de Ramal·lah, on passaria tres mesos addicionals de turment sense ser acusat formalment de res. Als seus interrogadors els va dir que l’únic que havia fet a Facebook era identificar-se amb el patiment de la població de Gaza. "Volen que ens quedem callats i que visquem com esclaus. Ni tan sols accepten que expressem les nostres opinions o que resistim mitjançant la no-violència", diu Amira. A Ofer el van ficar en una cel·la amb 11 persones més, però només sis lliteres. La campanya d’arrestos ha sigut tan massiva aquests mesos que no hi ha espai ni per a les rates.

Li van donar un uniforme marró sense relació amb la seva talla. Una manta i un matalàs de cinc centímetres. Això és tot. Els calçotets els hi van negar. "Jo havia estat a Ofer el 2018, llavors et donaven llit, un bon matalàs i quatre mantes. I ara feia molt fred i la meitat havien de dormir a terra". Amira no va voler menjar inicialment, al sospitar que el menjar no eren més que restes dels soldats passats per la liquadora. Però després va haver de fer-ho per sobreviure. Un plat de sopa per a 13 persones. "Insuficient fins i tot per a un nadó". Les presons estan sota el comandament del ministre de l’Interior, l’ultradretà Itamar Ben-Gvir, el mateix que va advocar fa uns dies per executar els presos palestins per alleujar la superpoblació.

Drets evaporats

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

En aquests sis mesos, assegura Amira, tots els drets aconseguits durant dècades de lluita política a les presons s’han evaporat. "Ni televisió, ni ràdio, ni racions decents, ni aigua calenta, sal al menjar o si més no un tauler d’escacs", assegura. Cada vegada que algú s’atrevia a cridar l’atenció al respecte, la secció rebia un càstig exemplar. "Entraven unitats senceres amb gossos a les cel·les i ens baldaven a cops. Després et treien la manta i el matalàs com a càstig durant el dia i ens privaven de les quatre hores d’electricitat". A les presons han començat a suïcidar-se palestins a una freqüència inusual, segons Amira.

"Ens volen convertir en estaquirots perquè pensem només a sobreviure. Però jo no estic disposat a perdre l’esperança. No seré el seu esclau. Continuo lluitant per la justícia, la igualtat i la pau", afegeix des del camp de refugiats d’Aida.