La deessa invisible

La vicepresidència de Kamala Harris (Oakland, Califòrnia, 59 anys), de mare índia tàmil i pare jamaicà, inclina la balança a favor dels primers i qüestiona el discurs polaritzador dels segons, tot i que el discret paper inherent al seu càrrec –inconcebible la seva escassa influència per a una democràcia europea– i l’aparent irrellevància de la seva tasca a l’ombra de Biden, aboquen l’exfiscal general de Califòrnia al pitjor dels escenaris per a un polític amb ambicions.

Fa quatre anys, la seva designació va resultar ser una picada d’ullet de cara al futur: demòcrata, afrocaribenya, primera dona a ocupar el càrrec i la funcionària electa de més alt rang en la història del país. Quan queden vuit mesos per a les eleccions, encara es desconeix si tornarà a formar dupla amb el candidat demòcrata per enfrontar-se a Donald Trump. I això, malgrat que des de 1945 sis dels 14 presidents van passar abans per la vicepresidència. Kamala haurà d’esperar.

En sànscrit, Kamala significa lotus o vermell pàl·lid, i és un dels noms amb què també es coneix les deesses hindús Lakshmi i Durga. Lakshmi, consort eterna de Visnú, deessa de la bellesa i de la bona sort; Durga, la inaccessible o la invencible. L’origen de l’antropònim amb prou feines serveix per preparar amb un toc exòtic les biografies, perquè el cert és que la vicepresidència de Harris, tan prometedora per als analistes, ha navegat entre la intrascendència dels seus inicis, les seves dissortades compareixences públiques a meitat de mandat i un enlairament en els últims mesos que no acaba de prendre altura de vol.

El seu primer any al lloc es va saldar amb un 28% de popularitat. En l’actualitat, es mou en índexs d’aprovació (37,5%) similars als del president (38,4%). Segons indica un sondeig de The New York Times, si avui se celebressin eleccions, el 48% dels enquestats elegirien Trump davant el 43% a favor de Biden. L’escassa popularitat de Kamala no ha sumat suports a la contestació domèstica contra el principal mandatari.

Lluny de l’activitat del mateix Joe Biden com a segon d’Obama o d’Al Gore amb Bill Clinton –fins i tot del bel·ligerant Dick Cheney amb Bush Jr.–, l’etapa de Harris s’ha mogut entre incessants dents de serra. La seva popularitat ha passat, fins i tot, per nivells inferiors als de Cheney, arquitecte intel·lectual de la guerra de l’Iraq. En el cas de Harris, encara perdura la sensació d’inestabilitat en el seu entorn (va canviar 13 persones del seu gabinet en els primers 13 mesos de mandat). Els dos principals encàrrecs de Biden a la seva vicepresidenta eren més una entelèquia que dues encomandes amb possibilitats d’èxit: la reforma de la llei electoral després de les acusacions de frau presentades per Trump i el control migratori. A la seva primera sortida oficial dels Estats Units i davant el president guatemalenc, Harris va deixar anar un desafortunat missatge a tots els llatins amb aspiracions a creuar sense papers al país de les oportunitats: "No vinguin, no vinguin". "[Biden] Li està donant tasques que són gairebé impossibles", coincideixen els experts.

Reforma judicial

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

En els últims mesos, la seva visibilitat s’ha accentuat mirant de connectar amb nínxols de vot essencials per als demòcrates, bàsicament les dones, els joves i les minories, camps en què el president comença a flaquejar des de la recrudescència de la guerra de Gaza i l’estratègia d’Israel de destruir la població civil.

En aquest sender de dents de serra, la seva última imatge pública, potser normalitzada en una societat com la nord-americana, resulta encara sorprenent per a la idea estandarditzada de la política a la vella Europa. Mentre el continent està sumit en tambors de guerra, amb part del planeta acollint o rebutjant milers de desplaçats i la tragèdia del Pròxim Orient sacsejant l’economia, la vicepresidenta dels Estats Units va rebre dies enrere Kim Kardashian per discutir la reforma de la justícia penal. Això no ho van veure venir a l’ala oest de la Casa Blanca.