Haití o el caos heretat

Haití és avui un Estat fallit sense president, sense primer ministre (acaben de nomenar Michel Boisvert com a interí), sense parlament, exèrcit o policia, i dominat per grups violents que terroritzen la població, com el G-9, dirigit pel perdonavides Jimmy Chérizier, àlies Barbacue, que ha assaltat la presó i alliberat 4.000 delinqüents amb què amenaça amb la Guerra Civil.

Els països amb més responsabilitat en l’actual crisi d’Haití, a part dels mateixos haitians, són França i els Estats Units. Haití, la part occidental de la Hispaniola, va ser venuda el 1697 per Espanya a França, que la va convertir en una rentabilísima plantació de canya de sucre treballada per esclaus africans, l’esperança de vida dels quals estava entorn dels cinc anys des que desembarcaven. Aprofitant la Revolució francesa, una revolta d’aquests esclaus dirigida per Toussaint Louverture va derrotar i va expulsar els francesos que, humiliats, li van imposar una indemnització tan brutal (150 milions de francs-or) que va llastar tota possibilitat de desenvolupament posterior. La situació es va agreujar amb l’aïllament internacional, ja que el món no va acceptar un país regit per exesclaus, quan l’esclavitud encara era legal a molts llocs. Era un mal exemple i així els Estats Units, sense anar més lluny, van prohibir el comerç amb Haití.

Ja al segle XX, els nord-americans van contribuir una mica més al desastre actual, després que un consorci bancari internacional refinancés el deute haitià i prengués el control de la seva economia. Per garantir-la, el 1915 el president Wilson va enviar a Port-au-Prince una força militar expedicionària que s’hi va mantenir 20 anys i que va aprofitar per emportar-se a Nova York l’or del Banc d’Haití, i va impedir que el país pogués recuperar-se i i va facilitar que caigués en les abjectes dictadures dels Duvalier.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Cuba, el gran èxode

Més recentment, l’expulsió del president Aristide, després d’un cop d’Estat el 2004, va fer intervenir l’ONU amb una operació de pau (cascos blaus) que durant quinze anys va aconseguir que arribés al país cooperació internacional en condicions de seguretat. Aquesta ajuda internacional es va fer encara més necessària després del terratrèmol que el 2010 va matar gairebé 300.000 persones i va reduir a runa la capital, Port-au-Prince. Però l’operació de l’ONU va acabar el 2019 i quan va marxar va tornar el desordre. El 2021, quan a Espanya ens posàvem la tercera dosi de la vacuna anticovid, a Haití no se n’havien posat cap. Aquell mateix any va ser assassinat per mercenaris estrangers el president Jovenel Moïse i va assumir el poder el primer ministre Ariel Henry que, mancat de legitimitat i suports, va haver de refugiar-se a Puerto Rico per acabar dimitint. Al capdavant del país ha quedat un Govern interí nomenat fa uns dies al qual cal desitjar molta sort, perquè avui Haití és una jungla sense llei ni ordre, amb 2.500 morts en els tres primers mesos de l’any, mentre bandes de delinqüents es reparteixen els barris, roben i terroritzen la població que es tanca a casa sense menjar, aigua potable, electricitat o sanejament. Tampoc funcionen els hospitals.

L’ONU intenta enviar una altra missió amb mil policies de Kenya, que podrien ser reforçats amb contingents addicionals del Txad, Benín i Bangladesh. Però en vista de la inseguretat regnant aquesta missió ha quedat de moment paralitzada, perquè l’ONU no troba els diners que necessita i perquè el grau de desordre i violència és tal que no sembla que una força policial pugui resoldre un problema que molts ja jutgen que necessita la intervenció d’una força militar amb regles clares d’enfrontament per acabar amb les milícies armades que senyoregen el país. El problema és que ningú sembla disposat a posar aquest cascavell al gat, mentre Haití se sumeix cada vegada més en el caos i els altres preferim mirar a un altre costat.