Entre el seguidisme i la ruptura

Si les enquestes no s’equivoquen, els partits polítics de la dreta radical continuaran guanyant terreny al Parlament Europeu, la institució que aprova amb el Consell les lleis europees, els acords internacionals i els processos d’ampliació de la UE. Els sondejos vaticinen que les forces nacionalpopulistes i euroescèptiques podrien obtenir la victòria a nou països i sumar fins al 30% dels escons a l’Eurocambra que surti de les eleccions del 6 al 9 de juny. Si bé la política exterior no és prioritària per a l’extrema dreta, el seu pes potencial en el nou Parlament està cridat a incrementar la seva influència també en aquest àmbit, per més que les seves posicions estiguin lluny de ser homogènies. Una divisió que es deriva en gran manera de les seves diferències respecte a Rússia, l’OTAN i l’ajuda a Ucraïna.

La nova aritmètica podria canviar els equilibris de forces dels últims cinc anys, en què el centredreta i el centreesquerra, avalats pels liberals i els verds, han sigut capaços de conformar les majories al Parlament. "Els partits populistes per si sols rarament són capaços d’obstruir les decisions en política exterior, demostren poc interès en aquest àmbit i generalment despleguen una retòrica crítica a casa mentre a Brussel·les s’alineen amb la posició majoritària", deia recentment un informe del Carnegie Europe Center sobre la influència d’aquests partits en la política exterior europea. "Més èxit tenen a l’hora de polaritzar els debats i emmarcar-los al prisma de la seguretat, particularment la migració. I, al fer-ho, influeixen els liberal-democràtics, que acaben adoptant posicions abans exclusives dels populistes".

Patrons de vot diferents

La dreta radical –un magma que inclou partits xenòfobs, populistes, postfeixistes, euroescèptics i etnonacionalistes– no ha aconseguit fins ara aglutinar les forces en un sol grup parlamentari. Una fractura que ha diluït fins ara la seva influència. Els partits estan repartits entre dos blocs parlamentaris i un tercer on nien els "no inscrits". Tots, amb patrons de vot diferents, segons l’anàlisi de l’Institut Alemany per a Assumptes Internacionals i de Seguretat (SWP). El més poderós en escons és el Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR, de les sigles en anglès), liderat pel governant Germans d’Itàlia de Georgia Meloni i el Partit Llei i Justícia polonès, acabat d’apartar del govern a Varsòvia. Allà també hi ha Vox i els Demòcrates Suecs, que recolzen la coalició governant a Estocolm.

En els últims cinc anys aquest grup ha tendit a alinear-se amb la majoria del Parlament en les condemnes a Rússia, el suport a les ajudes a Ucraïna, el distanciament de la Xina i el suport a la relació transatlàntica amb l’OTAN com a bandera. I va recolzar la candidatura d’Ursula von der Leyen com a presidenta de la Comissió. "En quatre de les cinc dimensions analitzades en política exterior i de seguretat analitzades, ECR va votar amb la majoria parlamentària en gairebé totes les ocasions i va recolzar la majoria de les resolucions presentades", assegura l’anàlisi de l’SWF. No ho va fer davant les propostes per aprofundir la integració europea, tot i que sí que recolza en gran manera el procés d’ampliació de la UE per poder donar cabuda a nous països.

Un posicionament molt diferent del dels seus iguals d’Identitat i Democràcia (ID), el grup parlamentari a què les enquestes donen un creixement més gran en les europees. Tant que es podria situar com el tercer grup a l’Eurocambra, per darrere dels conservadors del Partit Popular Europeu i els socialdemòcrates. "El grup d’ID no va votar de manera clara i consistent amb la majoria parlamentària en cap de les dimensions analitzades", assegura l’informe de l’SWF. En aquest grup hi ha algunes de les forces més pròximes al Kremlin, com l’Agrupació Nacional de Marine Le Pen, Alternativa per Alemanya, que proposa un referèndum tipus Brexit per treure Berlín de la UE, i el Partit de la Llibertat(FPÖ) austríac. Altres formacions d’aquest bloc, com la Lliga de Matteo Salvini i el Partit dels Finlandesos, han basculat cap a les posicions de consens respecte a Rússia i la seva guerra a Ucraïna.

"És molt important que no ens distraguem del veritable problema: els satèl·lits de Putin que miren de destruir-nos des de dins amb desinformació i polarització", va dir Von der Leyen en al·lusió a Alternativa per Alemanya i altres partits del grup d’ID. Una altra força a tenir en compte és el Fidesz del primer ministre hongarès, Viktor Orbán, descrit com "la marioneta" de Putin a Brussel·les i partidari d’una relació estreta amb la Xina. Fidesz va abandonar el 2021 el grup del PPE abans de ser expulsat per polítiques antidemocràtiques i pertany al grup dels "no inscrits". Un espai que s’espera que abandoni aviat, el que podria trencar els equilibris entre els més pragmàtics d’ECR i les rupturistes d’ID.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Orbán prefereix unir-se als primers, però aquest potencial alineament amb Meloni i els seus correligionaris "debilitaria les postures crítiques amb Rússia i prooccidentals de l’ECR, per la qual cosa està topant ja amb la resistència d’alguns membres del grup", afirma l’SWP en el seu informe.

El cordó sanitari per aïllar l’extrema dreta sembla evaporar-se a Estrasburg. "El PPE està ballant amb l’extrema dreta", deia el març a Foreign Policy el portuguès Pedro Marqués, vicepresident del grup socialista. Algunes veus acusen Von der Leyen de fer seves propostes de l’extrema dreta i contribuir a normalitzar-la després que partits com el de Meloni assenyalessin que no pretenen trencar l’Eurozona o abraçar el Kremlin. "El centredreta no té cap problema amb l’extrema dreta. Només tenen un problema amb les forces euroescèptiques", diu l’expert de Chatham House Hans Kundnani.