¿Què hi dirien vostès?

La notícia va causar consternació i furor als països àrabs, ja que hi havia víctimes de totes les nacionalitats. I van fer el que ja havien intentat fer tant el 1967 com el 1973: van atacar tots junts Israel. Els jordans i sirians, amb suport de l’Iran, van bombardejar les bases israelianes i van destruir-hi els avions a l’empara de la sorpresa i de centenars de míssils llançats simultàniament i a cota baixa per superar les defenses de la Cúpula de Ferro. Ja sense por de la força aèria israeliana, els egipcis i libanesos van bloquejar els ports per impedir l’arribada de tota mena d’ajuda que pogués enviar el món al país atacat. Israel va quedar aïllat.

El pas següent va ser llançar una ofensiva terrestre des de la frontera libanesa mentre els sirians descendien des de les altures del Golan i els jordans atacaven des de l’est. A mesura que els exèrcits avançaven cap al sud, anaven destruint tot el que trobaven pel camí, incloent-hi vivendes civils i hospitals, amb una fúria que conjugava el desig de venjança amb el d’acovardir l’enemic israelià fent-lo pagar un preu tan desmesuradament alt pel seu atac que li fes passar les ganes de tornar-ho a fer en el futur.

Mentre aquesta marea militar descendia implacable des del nord i l’est, la població fugia acovardida cap al sud a la recerca de refugi. Havien perdut les cases i en files interminables transportaven a coll o en tota mena de vehicles les poques pertinences que havien pogut salvar. A mesura que avançava, la columna s’engrossia amb nous refugiats que esperaven trobar seguretat en una zona allunyada del fragor dels combats. Però els combats no cessaven a conseqüència de la resistència desesperada de les restes de l’Exèrcit regular d’Israel, que mantenia una decreixent capacitat de lluita, encara que es veiés superat per les tropes dels quatre països aliats.

Els morts israelians ja arribaven a l’esfereïdora xifra de 150.000 (1,6% de la població) i els ferits arribaven a 475.000 (5%), amb una xifra obscenament alta de dones i nens. Quan els que fugien pensaven que podrien trobar empara als campus de les universitats, als espais dedicats a l’esport de les escoles o als recintes hospitalaris, es van trobar que aquests edificis també eren bombardejats, perquè s’hi amagaven membres de les forces armades d’Israel acusats d’utilitzar com a escuts humans la població que s’hi refugiava. La mortaldat de civils era molt elevada.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Els jutges absolen Salvini per bloquejar l’Open Arms

Assetjats des de tots costats, els nou milions d’israelians encara vius però terroritzats van pensar que podrien trobar refugi a l’extrem sud del país, encara respectat per les bombes, quan van rebre ordres de l’Exèrcit egipci de traslladar-se a campaments (inexistents) de tendes de campanya sota amenaça de morir en la nova incursió militar que preparaven al sud en contra de l’opinió i del prec del món sencer. No els va servir de res intentar bescanviar els ostatges que en contra de les lleis de la guerra havien capturat perquè l’ofensiva va impossibilitar la continuació de les negociacions i perquè els països coalitzats prioritzaven la destrucció total de l’enemic per damunt del seu alliberament.

Allò semblava un èxode bíblic, gent que ho havia perdut tot menys –per ara– la vida, sense saber on podien anar i caminant d’un lloc a un altre a la recerca d’un refugi inexistent. I també famèlics, perquè els quatre països van decidir impedir el pas dels combois humanitaris. No hi havia menjar, ni aigua potable o electricitat, mentre també s’impedia l’entrada a periodistes estrangers i se censuraven programes televisius perquè ningú no veiés tanta mortaldat. ¿No els sembla que el món no consentiria mai que es produís aquesta barbaritat? Estic segur que no ho permetria. I llavors la pregunta és: ¿per què ho permetem a Gaza.