Auster em va allargar la innocència

Al saber de la mort de Paul Auster, vaig explicar en un tuit: "Jo era una jove periodista desconeguda a Nova York el dia en què vaig anar al Pen Club per mirar d’entrevistar Salman Rushdie. Rushdie tenia un mal dia. Va passar de mi. Em va cridar que me n’anés. Auster va assistir desolat a l’escena i amb majestuosa timidesa em va preguntar si em conformava d’entrevistar-lo a ell. Ho vaig fer, corrents i quasi tremolant. Anys després vaig poder entrevistar-lo més a poc a poc i com Déu mana. Avui aquest record és un tresor". Aquest tuit acumula ja més de 488.500 reproduccions i 5.000 likes. És moltíssim més que cap altra cosa que hagi pogut escriure mai sobre política ni sobre res.

Notícies relacionades

La germana de Milei, sota el ‘criptogate’

La fiscalia acusa Bolsonaro de l’intent de cop d’Estat

És curiós com forja l’empatia. Auster va saber llegir entre línies el meu aparentment insignificant incident amb Rushdie. Jo podia ser insignificant. El que em passava, no. Recordo els seus ulls d’un blau insuperable radiografiant els meus. Poc em faltava per plorar (no és tan ferotge, aquesta servidora, com sembla...) i no ho vaig fer per vergonya, no per falta de ganes. Admirar algú com jo admirava Rushdie i que et decebi com ell em va decebre a mi et posa en perill de perdre cert tipus de virginitat. Hauria pogut no tornar a ser la mateixa. Ho vaig continuar sent perquè Auster era allà, donant un cop de mà a la meva innocència literària.

Recordar això just quan m’acomiado d’altres parts de la meva innocència (la política, sense anar més lluny) m’ha fet pensar molt. Posats a fer, els conto un altre moment d’una altra entrevista que vaig fer a Nova York. A Patti Smith. Vaig anar a casa seva tremolant, perquè s’havia posat molt ruca negant-se a acceptar fotògraf. Horror, pensava jo. ¿Serà una estúpida? Quan la vaig veure baixar les escales, tot recel es va dissipar. Patti Smith és una mica guenya. No se’n sap més perquè ho oculta; precisament controlant qui la fotografia i com. Vaig recordar com a les seves memòries descriu l’infern d’haver sigut la nòvia lletjota d’un joveníssim déu grec anomenat Robert Mapplethorpe. A l’encaixar totes aquestes peces, em va desbordar la tendresa. I l’admiració. Va ser una entrevista meravellosa. Al sortir de casa seva, vaig anar a comprar un ram de flors, el vaig deixar a la seva porta, vaig tocar el timbre i vaig sortir corrents. El ram portava una nota que deia: "Gràcies per no decebre’m". Suposo que no em puc queixar d’haver tingut aquesta immensa sort almenys dues vegades en la vida. De moment.