Avenços en el diàleg contra una escalada armamentística

Més optimisme que en anteriors ocasions, però encara sense una cooperació "en el nivell en el qual hauria d’estar". Així es podria resumir l’opinió del cap de l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica (AIEA), Rafael Grossi, en paraules d’ell mateix, després del seu últim viatge a Teheran per monitoritzar el programa nuclear de l’Iran, una de les grans preocupacions de l’organisme, juntament amb els atacs que pateix la central nuclear de Zaporíjia, en territori ucraïnès ocupat per Rússia. "Atesa la profunditat i amplitud del programa [iranià], hauríem de disposar de capacitats de control addicionals", va afegir Grossi.

Es tracta de l’últim capítol de l’enredada història de les negociacions d’aquest organisme de l’ONU, avui més estratègic que mai, en el diàleg amb els aiatol·làs iranians. Un camí que podria veure ara una mica de llum al final del túnel. Això és el que, després de setmanes d’alertar sobre la possibilitat que l’Iran obtingui la bomba atòmica d’aquí uns mesos, va quedar en evidència precisament després d’aquesta última visita de Grossi al país. Tant, que s’ha començat a especular amb la possibilitat d’un acord entre l’AIEA i Teheran.

El camí per a això, no obstant, sembla encara costa amunt. "Hi va haver un període en què estàvem registrant informació i emmagatzemant-la, però no hi podíem accedir. Després un altre període en què no hi havia res. El que vull dir és que [...], sense que nosaltres tinguem la possibilitat de veure i veure més a l’Iran, la meva capacitat per garantir que tot és per a usos pacífics és limitada", va dir aquesta setmana Grossi. "I potser ens estem acostant al moment en què ja no podré dir ni això", va afegir, en una entrevista aquesta setmana amb el diari britànic The Guardian.

El problema, va avisar el diplomàtic argentí, és que també arribarà el moment en què l’AIEA haurà "de traçar una línia" en la relació amb les autoritats iranianes, que fins ara ha trobat en els seus viatges al país, especialment en els últims dos anys, en què han crescut els seus esforços per obrir una via de relació amb l’Iran. I això seria molt nefast, ja que una aturada també en la negociació de mínims que existeix amb el país persa "seria un moment molt crític, perquè la comunitat internacional s’hauria d’enfrontar a la realitat que no sabem què pot o no pot tenir l’Iran i els països trauran les seves pròpies conclusions", va concloure.

La realitat actual és, com en els mesos passats van emfatitzar diversos informes del seu organisme, que Teheran sembla que continua enriquint urani fins a un 60% de la seva puresa, xifra molt per sobre de les necessitats per a l’ús nuclear comercial o per a finalitats pacífiques. A diferència d’aquest ús, és així com es podria fer aquest pas tècnic per assolir el grau de puresa per a l’ús bèl·lic, que és del 90%.

Això explica el pla de Grossi. Que, en paraules d’ell mateix, no seria el de recrear el mateix acord del 2015, que establia límits a les activitats nuclears de l’Iran i que va quedar en paper mullat després que, sota el mandat del llavors president Donald Trump, els Estats Units es van retirar unilateralment del pacte i van reimposar àmplies sancions. El seu pla últim ara consisteix a tirar endavant un acord amb l’AIEA; això, també després que fracassessin els esforços mediadors de la Unió Europea per retornar Washington a l’acord i aconseguir que Teheran torni a complir els termes anteriorment establerts. "Sospito que tornaré a Teheran amb freqüència", va dir fa dies el mateix Grossi.

Sense ulls

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Charleroi, focus del rebuig a l’immigrant

Tot i així, reconstruir la relació amb l’AIEA també pot ser que es converteixi en una tasca desesperant. Per començar, perquè ja fa dos anys –després que la junta de l’AIEA aprovés una resolució de condemna al Govern de Teheran per no respondre a les preguntes de l’organisme sobre les seves activitats sospitoses– els iranians van desmantellar les càmeres en instal·lacions clau de producció. I no han fet marxa enrere. Fins i tot després que Grossi digués que, si almenys aquestes càmeres estiguessin actives durant sis mesos, això podria donar garanties sobre l’ús que fan els iranians de l’urani.

Tampoc hi va haver cap resposta positiva. Per contra, a Grossi fins i tot se li ha impedit visitar una nova planta de centrifugat que Teheran està construint a Natanz, a més de 1.200 peus per sota de la superfície del desert, segons estudis d’alguns experts internacionals. Tant és així que, precisament en l’últim viatge del funcionari a l’ONU, l’assumpte va ser tema de conversa amb el recentment finat ministre de Relacions Exteriors, Hossein Amir-Abdollahian, i amb el cap de l’agència d’energia atòmica de l’Iran. De moment, tampoc hi ha hagut avenços significatius, i ara amb una amenaça afegida: la renovada tensió entre l’Iran i Israel, països que l’abril passat van intercanviar atacs vinculats a la situació a Gaza.