Campanya amb la mirada en la ultradreta

El projecte europeu se sotmetrà a l’examen de les urnes del 6 al 9 de juny amb els seus tres principals motors en tensió. Alemanya, França i Itàlia afronten la campanya electoral amb l’extrema dreta disparada a les enquestes i amb la incertesa de si aquests partits tindran la clau de la legislació comunitària durant els pròxims cinc anys.

La toxicitat ultra.

El gir a la dreta d’Alemanya, la primera potència econòmica i demogràfica de la UE, sembla imparable, mentre que la toxicitat de la ultradreta neonazi espanta fins i tot la resta de l’extremisme europeu. Es dona per segura la victòria del bloc conservador liderat per Ursula von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea que aspira a un segon mandat. Els sondejos situen la Unió Cristianodemòcrata i la seva agermanada Unió Socialcristiana de Baviera (CDU-CSU) per sobre del 30% dels vots. És a dir, el doble del que es pronostica per al segon lloc, en disputa entre la socialdemocràcia del canceller Olaf Scholz i la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), tot i que algun sondeig situi gairebé empatats els cogobernamentals Verds.

Del centrisme que va representar la CDU durant els 16 anys d’Angela Merkel al poder no en queda res. Els conservadors alemanys han girat a la dreta sota el lideratge de Friedrich Merz, ratificat pel bavarès Markus Söder, que sempre ha representat aquesta línia. Els acostaments de l’actual dona més poderosa d’Europa, Von der Leyen, cap a la italiana Giorgia Meloni no fan més que engrandir aquesta dinàmica, encara que a escala alemanya els conservadors excloguin la dreta radical com a aliada.

Semblava que AfD tenia el triomf assegurat com a segona força. Però el seu extremisme i apostes neonazis l’han convertit en proscrita. Que quan falten dues setmanes per a les eleccions hagi quedat exclosa del grup Identitat i Democràcia (ID) –el de la francesa Marine Le Pen– és el resultat d’una suma d’escàndols. Mentre que una part de la ultradreta europea modera el seu perfil per avançar cap al poder, l’alemanya és un espectacle diari de toxicitat extrema. A més, li ha sorgit un rival des del populisme esquerrà: el nou partit liderat per Sahra Wagenknecht, amb una línia antiasil similar a les dels ultres. És la nova estrella del tauler alemany i aranya electorat tant de la AfD com de l’esquerra clàssica, en lluita per la supervivència.

A les portes de la victòria.

A hores d’ara, si no canvia res, l’extrema dreta francesa serà la gran vencedora en aquestes eleccions europees. És tan evident que, dijous, France2 va presentar un debat únicament entre dos; entre el preferit d’Emmanuel Macron, Gabriel Attal, i el candidat de Marine Le Pen, Jordan Bardella. La pregunta no és qui guanyarà, sinó per quant guanyarà la ultradreta francesa. Segons els últims sondejos, Agrupació Nacional (RN) guanyaria amb un aclaparador avantatge del 32%. Molt per darrere, amb un 17%, Valérie Hayer, l’elegida de Macron per encapçalar la seva llista.

Dijous era un dia clau per al candidat de la RN. Favorit a les enquestes, es va mantenir a la defensiva durant el debat, però es va mostrar deficient en qüestions de fons, com ara la qüestió migratòria i la idea de la ultradreta de la "doble frontera". Bardella no va aconseguir posar contra les cordes el seu rival, més aviat al contrari, quan Attal, el primer ministre, li va preguntar diverses vegades com duria a terme aquesta "doble frontera", sense obtenir resposta. "El vostre programa és un rasca i guanya, però en el vostre cas quan rasques no trobes res darrere", va dir Attal a Bardella, amb un somriure de satisfacció.

No ho va dir per dir. El lepenisme sempre ha dit no a Europa, però ahir Bardella feia un pas enrere afirmant que està en "contra del funcionament actual, però no contra la UE". A això, el primer ministre li va recriminar que busqués un "Frexit camuflat".

L’aposta de Giorgia Meloni.

Giorgia Meloni ja gairebé no crida. Vesteix sovint vestits opacs de colors primaverals que transmeten tranquil·litat i optimisme, un uniforme de campanya amb què es presenta als grans esdeveniments del seu partit, Germans d’Itàlia. És en aquest escenari on aquests dies està parlant als seus i al ciutadà corrent, de cara a les eleccions europees del juny, a alhora que intenta desfer l’embolic de la seva complicada realitat: la de rostre institucional al costat de líders europeus de tots els bàndols i la de cap d’un partit ultra que ha de torejar amb el foc amic de socis de Govern, com La Liga de Matteo Salvini.

Notícies relacionades

Jean-Pierre Lacroix : "El nombre de conflictes que impacten massivament en civils no té precedents"

Els EUA amenacen veladament el Brasil per la seva batalla amb Musk

Com en altres cites electorals, l’equilibri bicèfal no està sent fàcil. Però sembla que la balança torna a inclinar-se cap a la dreta. Prova d’això: la seva decisió de participar per videoconferència al gran míting de Vox a Madrid i la de no anar a França, on en el poder hi ha un liberal com Emmanuel Macron, o Alemanya, on governen els socialdemòcrates d’Olaf Scholz. Meloni ha evitat, així, una foto amb Macron i Scholtz que podria haver permès a Salvini atacar-la per la seva suposada proximitat a líders més moderats.

No ha sigut l’únic gest en aquesta direcció. Un altre ha sigut l’acollida oferta a l’empresari Chico Forti, pres als EUA durant 24 anys i la repatriació del qual va tenir Meloni com a protagonista, situació que va ser festejada per l’ala més dura de la dreta. Segons els últims sondejos, Germans d’Itàlia (entre el 25% i 27% dels consensos) i el PD (entre el 20% i el 22%) s’estarien reforçant i distanciant-se d’altres partits situats al seu mateix bloc.