Rerefons social del vot a la UE

Fa anys que la majoria de les llars de la UE pateixen una pèrdua de poder adquisitiu, perquè els augments salarials són molt inferiors a la pujada dels preus dels principals components de la despesa familiar (alimentació, vivenda, electricitat, gas i carburants). A Espanya, la cistella bàsica de la compra s’ha encarit un 50% respecte al 2019, més del triple que les pujades salarials acumulades des de llavors, segons la firma analítica Kantar.

A 10 països la UE, encapçalats per Alemanya, França, Itàlia i Suècia, les pujades salarials ni tan sols van compensar la inflació mitjana del 2022, indica l’informe Benchmarking Working Europe 2024 de l’Institut Sindical Europeu (ETUI). Tot i que la inflació a l’eurozona va començar a moderar-se a partir d’octubre del 2022, al gener els preus dels aliments frescos encara pujaven un 6,9% anual (2,5 vegades més que la inflació oficial) i durant el 2023 els aliments frescos van registrar pujades anuals superiors al 14%, segons Eurostat. Les pèrdues de poder adquisitiu continuen aquest any.

La debilitat econòmica sumada a l’alça de preus va causar el 2023 una caiguda del producte interior brut (PIB) per càpita real a 12 estats de la UE: Alemanya, Àustria, els Països Baixos, Irlanda, Suècia, Finlàndia, Polònia, República Txeca, Lituània, Estònia i Luxemburg, detalla l’informe d’ETUI. La desigualtat salarial està empitjorant dins de cada país de la UE a Espanya, Alemanya, Itàlia, Irlanda, Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Grècia, República Txeca, Eslovàquia, Estònia, Romania i Bulgària, afegeix l’informe. A Espanya, els màxims executius de les principals empreses guanyen de mitjana 91 vegades més que el salari mitjà de la seva empresa, indica l’informe Desiguadad SA d’Oxfam. A França, la diferència és encara més gran: 130 vegades, precisa un altre informe d’Oxfam.

La profunda desigualtat social a la UE és una altra realitat incòmoda que defugen governs nacionals i institucions europees. La desigualtat s’ha agreujat a causa de les rebaixes tributàries, la passivitat amb els paradisos fiscals i les lleis que faciliten eludir en gran manera el pagament d’impostos via enginyeria comptable i societats pantalla a les grans empreses i les persones amb més ingressos.

A Espanya, el 10% de les llars més riques tenen el 52,7% de tota la riquesa del país, indica el Banc d’Espanya. El 2002, el percentatge es limitava al 42,9%. En contrast, el 50% de les llars només sumen el 7,8% de la riquesa, tres punts menys que el 2022. La desigualtat és encara més elevada en altres països de la UE: a Alemanya el 10% més ric concentra el 63% de la riquesa, a Suècia el percentatge puja al 74,4% i a la República Txeca se situa en 68,9%, segons el Global Wealth Databook 2023 de la Unió de Bancs Suïssos (UBS). Els altres països de la UE on el 10% més ric posseeix més del 50% de la riquesa són: els Països Baixos (62%), Àustria (60%), Finlàndia (57,5%), Dinamarca (56,1%), Portugal (55,8%), Polònia (55,2%), Grècia (55,1%), Romania (55%), França (54,9%), Hongria (53,8%) i Itàlia (53,5%), detalla l’informe.

Salari mínim

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Atac israelià a una base militar i a un edifici al Líban

La desigualtat també es veu reflectida per l’augment de la proporció dels treballadors que cobren el salari mínim. A França ja sumen el 17,3% del total dels assalariats privats no agraris, mentre que el 2021 representaven el 12%. A Espanya, el percentatge és del 17,5%, però l’última dada és del 2021.

El preu inassequible dels pisos, a causa de dècades d’escassa inversió en vivenda pública, i del boom dels pisos turístics, s’ha convertit en un problema polític a la UE. La falta de vivenda va ser un dels factors que van contribuir a la victòria del Partit per la Llibertat de l’ultra Geert Wilders als Països Baixos, i el programa de govern de Wilders pactat amb liberals i populistes inclou un ambiciós pla de construcció de vivenda. Els preus desmesurats dels lloguers obliguen a més del 40% dels joves de fins a 34 anys amb ocupació a viure amb els seus pares a molts països de la UE. El percentatge arriba al 65% a Croàcia.