La dreteta desesperada

I així estem, immersos ja en la campanya electoral en què s’entreveu un triomf de Reagrupament Nacional (RN), que haurà de cohabitar amb Macron. La cosa és quants conservadors estan disposats a establir un cordó sanitari davant els ultres i quants prefereixen governar amb ells. És a dir, a quants representa Ciotti, partidari de rebolcar-se amb el lepenisme. Marine Le Pen ja proclama que presidirà el Parlament, que respectarà Macron i que serà primer ministre Jordan Bardella, el nou líder del seu partit, que ha passat de promesa a poca-solta i d’allà a gendre ideal de França. Mai les sogres han tingut tan perdut el criteri.

Si no pots amb el teu enemic, pacta amb ell, va pensar segurament Ciotti, que té cognom de davanter italià i que va arribar a la cúspide de la seva formació el desembre del 2022, tot i que aquell mateix any se li escapés, per primàries, la candidatura del seu partit a la presidència de França. Tot un personatge. Diputat, expresident d’un departament del Pirineu, polit, pare de tres fills i no menyspreable com a personatge de les revistes del cor.

Per exemple, per l’escàndol de la seva exdona, Caroline Magne, que va ser la seva assistent parlamentària i que es va veure embolicada en un cas de presumpta malversació i de falses ocupacions públiques. Això de les falses ocupacions públiques és tan francès com el Beaujolais, si bé la laxitud amb la qual temps enrere es jutjaven aquests casos està passant a la història. No obstant, també a França continua vigent per a alguns àmbits el famós aforisme de Pedro Pacheco sobre la Justícia.

Ciotti. Llicenciat en Econòmiques, va cursar estudis també a l’Institut d’Estudis Polítics de París, que amb aquest nom deu ser un viver d’alt funcionariat, tecnòcrates, polítics, líders o sotssecretaris. Directors generals fins i tot, i també eficaços caps de negociat d’impol·lut vestit fosc, corbata i ratlla de pantalons ben traçada.

Merder

Ciotti ha organitzat a França el que popularment es definiria com un merder. El cronista hi afegiria de ca l’ample. Un merder de ca l’ample. La seva negociació al marge del partit ha crespat el panorama i molts dels dretans gals no saben si són còmplices o aliats dels lepenistes. No sé si dir que passa com a Espanya.

Això de Ciotti és com si, per exemple, Feijóo negociés pel seu compte amb Abascal una convergència electoral per a unes eleccions que acabessin de ser convocades. A França, els justos del partit destituirien Feijóo. Aquí veuríem Cuca Gamarra aplaudint l’estimat líder i dient-li que el seguirà fins al final. Sempre que no sigui el final d’ella, ja que llavors faria com amb Casado, donar-li la puntada de peu i abraçar i demanar a auxili al vencedor.

Ciotti és un dur en qüestions com la immigració, admira Meloni, sol dir que la dreta està acomplexada (¿la dreteta covarda?) i ha olorat abans de les enquestes la catàstrofe que s’acosta, per al seu partit, en les legislatives.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Per exemple, fa dos dies. Le Journal de Dimanche: Els Republicans podrien obtenir un 7%, i el partit de Le Pen, un 35%. Els de Macron no arriben al 20 i l’aliança de partits d’esquerra obtenen un 26. Queda encara una resta per a alguns extremistes a destra i a sinistra. Les bones llengües diuen que ambiciona la cartera d’Interior.

Als ministres d’Interior se’ls acaba posant cara de policia enfadat, i per això quan a algú li ofereixen aquest departament sempre demanen que li ajuntin al de Justícia. Unir-lo al d’Esport i Cultura quedaria una mica estrany, tot i que també ho és que de tu depenguin els jutges i les forces de l’ordre. L’ordre que anhela Ciotti, que bé podria acabar sumit, absorbit, integrat en el partit de la ultradreta. No ha vingut al món a passar inadvertit, ni a fer la revolució ni a renunciar a imposar les seves idees. Molt conservadores. Sens dubte, un home del seu temps.