Els valors de la samarreta

Tot i que és cert que va donar suport a les manifestacions de Thuram, va parlar dels extrems, en un intent de no dir el nom de Le Pen, com si el renascut Front Popular fos equiparable a l’altre Front, l’ultradretà. En definitiva, insinuava que la solució continuava passant per fer confiança al centrisme de Macron, amb qui manté una bona relació d’amistat i de qui s’assegura que va ser decisiu, el 2022, perquè Mbappé no fitxés abans d’hora pel Madrid. Aleshores, just abans del Mundial de Qatar, el futbolista va dir que "havia sentit el crit de la pàtria i de la capital" i també els precs de Macron, seguidor de l’Olympique de Marsella, per cert, perquè es quedés a França. I pensem que va ser en una conversa caçada al vol entre l’ídol i el president, a la concentració de la selecció tricolor, quan es va confirmar, un any i mig després, que Mbappé finalment havia cedit al cant de la sirena madridista.

Els més afectats per les declaracions, els de RN, han dit el que se sol dir en aquests casos, que els futbolistes és millor que callin i que juguin a futbol, que és, d’altra banda, el que també han afirmat amb fervor, amb aquella parsimònia habitual de les estrelles, jugadors com l’espanyol Unai Simón o com el francès Rabiot. El vicepresident de RN ha reclamat que, "quan es té l’honor de vestir la samarreta de l’equip de França, cal tenir una mica de contenció", i el mateix Jordan Bordella, que aspira a ser primer ministre després de les eleccions, ha recorregut al tòpic més usual, que Mbappé és un esportista d’elit, que cobra un sou escandalós, que viatja en jet privat i que, per descomptat, no viu en un barri marginal sotmès al dictat de la delinqüència.

Exemples de militància

Deia que Mbappé no és Thuram, que segueix la senda del seu pare, però tampoc no és comparable, per exemple, amb l’holandès d’origen marroquí Anwar El Ghazi, que va ser acomiadat aquesta tardor del Mainz 05 alemany per haver gravat un vídeo a favor dels nens de Gaza. "Defenso el que és correcte, fins i tot si això significa que em quedo sol". Hi ha uns quants exemples d’aquesta militància, tot i que no són majoritaris.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Potser el cas més extrem és el de Sócrates, l’excepcional migcampista brasiler dels anys 80, que va lluitar contra la dictadura militar i que, en el seu equipament habitual, sempre lluïa una cinta al cap amb lemes a favor dels drets humans i de les revoltes populars, com ara "Justícia per als pobres" o "Guanyar o perdre, però amb democràcia". Més tard va declarar: "La gent em va donar el poder com un futbolista popular, i si la gent no té el poder de dir les coses, aleshores jo les dic en nom seu". Però en podríem dir d’altres: Cristiano Lucarelli, del Livorno, comunista convençut, que va ensenyar una samarreta amb la figura del Che Guevara després de marcar un gol amb la selecció. O Iríbar i Kortabarria, que l’any 1976 van entrar a la gespa d’Atocha amb una ‘ikurriña’, mig amagada al vestidor, quan la bandera encara estava prohibida. O el mateix Zidane, que es va enfrontar a Le Pen pare en la campanya del 2002. Feia poc que França havia guanyat el seu primer Mundial (1988) amb una selecció que va ser batejada com a multiracial i que va rebre el sobrenom de "Black-blanc-beur" (Negra, blanca, àrab). Una selecció que va ser criticada perquè uns quants jugadors no se sabien la lletra de la Marsellesa. En paraules de Jean-Marie Le Pen: "És artificial que fem venir jugadors estrangers per batejar-los com l’equip de França".

Les polèmiques, per tant, no són d’ara. La irrupció de Mbappé ("no vull representar un país que no reflecteix els meus valors"), potser el jugador francès més mediàtic de la història, és una fita més en el camí d’imaginar futbolistes que no siguin amorfs i neutrals.