Ignacio Álvarez-Ossorio: "Hamàs va cometre l’error estratègic més gran de la seva història a l’atacar Israel"

Ignacio Álvarez-Ossorio: "Hamàs va cometre l’error estratègic més gran de la seva història a l’atacar Israel"

JORDI COTRINA / EPC

6
Es llegeix en minuts
Ricardo Mir de Francia
Ricardo Mir de Francia

Periodista

ver +

La magnitud de la catàstrofe desencadenada per l’Exèrcit israelià a Gaza arran dels atacs de Hamàs del 7 d’octubre no és comparable a cap de les guerres lliurades en les últimes dues dècades a l’enclavament. Ni tan sols a la derrota àrab en la guerra dels Sis Dies, que va servir d’avantsala a l’ocupació israeliana dels territoris palestins. El catedràtic Ignacio Álvarez-Ossorio i José Abu-Tarbush, sociòleg de les relacions internacionals a la Universitat de la Laguna, consideren que només és equiparable a la Nakba de 1948, saldada amb l’expulsió de 700.000 palestins de casa seva. Ho expliquen a Gaza, crónica de una Nakba anunciada, un assaig escrit durant la guerra en curs en el qual aborden com s’ha arribat fins aquí i analitzen els potencials escenaris futurs.

Afirmen que res no tornarà a ser igual al Pròxim Orient després d’aquesta guerra. ¿Per què?

Els atacs del 7 d’octubre i l’ofensiva militar contra la Franja de Gaza marquen un abans i un després perquè és una tragèdia que és equiparable a la Nakba de 1948 o, fins i tot, de més magnitud. La xifra de morts pràcticament triplica la de la Nakba, mentre que la destrucció del 80% de les vivendes a Gaza és equiparable al que va passar llavors amb la destrucció de més de 500 aldees. És clar q ue estem davant un punt d’inflexió.

En la Nakba hi va haver una reconfiguració dels mapes amb l’expulsió de la major part dels palestins que vivien al territori assignat per l’ONU a Israel. ¿Pot passar una cosa semblant ara?

És una possibilitat, a parer meu, elevada. La destrucció sistemàtica de totes les infraestructures civils, hospitals, universitats o tota la xarxa de sanejament indica que hi ha un pla per fer inhabitable la Franja i expulsar la població. De fet, diversos ministres del gabinet Netanyahu s’hi han mostrat partidaris i també el mateix Ministeri d’Intel·ligència ho considera la millor opció. És probable que l’estrangulació de la població palestina sigui l’avantsala per crear unes condicions que obliguin o empenyin la població a marxar en cas que obri la frontera de Rafah amb Egipte.

¿Qui està guanyant la guerra?

Probablement ningú. Hamàs va cometre l’error estratègic més gran de la seva història a l’atacar el territori israelià perquè va donar l’excusa perfecta a Israel per fer segurament el que sempre havia volgut fer, però no s’hi havia atrevit mai. I és clar que Israel està pagant un preu molt alt en termes d’imatge i reputació a escala internacional. S’han obert investigacions en els tribunals internacionals per crims de lesa humanitat, també per un possible genocidi, i la imatge d’Israel està molt deteriorada, igual que la dels Estats Units, que estan recolzant a capa i espasa la destrucció de Gaza. Entre els perdedors no hi ha només Hamàs, sinó també el poble palestí, que està patint la tragèdia més gran de l’últim segle.

No tots els palestins tenen tan clar que sigui un gran error estratègic de Hamàs.

És clar que la qüestió palestina ha recuperat la centralitat per als països àrabs. Però és qüestionable que això empenyi Israel a retirar-se dels territoris ocupats i acceptar un Estat palestí. ¿Per què? Doncs perquè els EUA, que ha exercit de mediador des dels acords d’Oslo, no té voluntat política per pressionar Israel, i encara menys en un any electoral com aquest. Està repetint el que va fer després de la segona intifada; és a dir, tornar a exigir la reforma de l’Autoritat Palestina perquè quedi en mans de tecnòcrates, comprar temps i permetre que Israel segueixi amb la seva política de fets consumats per fer inviable un Estat palestí.

Netanyahu ha venut aquesta guerra com una lluita entre la civilització i la barbàrie, una mena d’avançament del que li podria passar a Europa si titubeja davant l’islamisme radical. ¿Per què creu que ha tingut tanta acceptació la seva narrativa?

És curiós perquè està repetint les mateixes frases que deien els pares del sionisme a principis del segle XX per justificar la seva empresa colonial a Palestina. Consideraven que els àrabs i els palestins eren incivilitzats, bàrbars que calia reeducar, i tot per justificar l’apropiació del territori, l’espoli dels seus recursos i, finalment, la conversió de Palestina en un Estat jueu.

¿I per què una part d’Europa accepta aquesta narrativa?

No oblidem que és pràcticament la mateixa que repetien la Gran Bretanya i França en l’època de les colònies, quan es van repartir els continents asiàtic i africà; és a dir, la idea d’una missió civilitzadora, que Occident tenia la responsabilitat d’educar els pobles endarrerits. Òbviament també era un projecte molt racista, en el qual l’home blanc havia d’imposar la seva civilització, els agradés o no a la població colonitzada. No en va, els principals aliats d’Israel avui a Europa són partits neofeixistes com el de Le Pen a França, el de Meloni a Itàlia o Vox a Espanya. De manera que aquesta narrativa ajuda a evidenciar que el que passa a Gaza no és més que una altra fase del projecte colonitzador d’Israel.

Israel diu que està actuant en legítima defensa, també com sostenen Alemanya o els EUA.

Això no és una operació antiterrorista. Si ho fos, no s’hauria destruït la totalitat de la Franja de Gaza, els seus hospitals, universitats, escoles, instituts... Volen convertir-la en un lloc inhabitable per forçar un èxode massiu de la població. Potser no a curt termini, però sí a mitjà termini. No només és una operació de venjança, com ho va ser durant les primeres setmanes, sinó un pla deliberat per buidar Gaza i incorporar-la a Israel.

Espanya i altres països europeus han reconegut l’Estat palestí. ¿Serveix d’alguna cosa?

A efectes pràctics no implicarà cap canvi per a la població palestina, que segueix sota una situació d’ocupació i d’apartheid, en el cas de Cisjordània. Però emet un missatge molt clar a Israel que una part molt significativa de la comunitat internacional continua apostant per la solució dels dos estats. A jutjar per la reacció de les autoritats israelianes, el pas no és tan simbòlic perquè podria crear un clima d’opinió dins de la UE que arrossegueria altres països, com està passant, i podria portar Brussel·les a revisar el tracte privilegiat que concedeix a Israel a través dels acords d’associació per incompliment de diversos dels seus articles, com el respecte als valors democràtics i els drets humans.

Des de diversos àmbits hi ha un moviment per mirar de boicotejar Israel. En el passat no va trigar a difuminar-se sense gaires conseqüències. ¿Hi ha alguna cosa que podria empènyer Israel a acabar amb l’ocupació i la colonització?

Notícies relacionades

Fins que Israel no vegi que les seves accions tenen un cost, no modificarà l’actitud. Només quan hi hagi implicacions reals per als seus comandaments militars i dirigents polítics, començaran a replantejar-se l’actitud. Per això és molt positiu que el Tribunal Internacional de Justícia i el Tribunal Penal Internacional hagin obert investigacions i, fins i tot, es plantegin emetre una ordre de detenció contra els màxims dirigents. Donen un missatge molt clar segons el qual la impunitat s’ha acabat i tots els crims de guerra que s’estan perpetrant tindran un cost.

¿Es poden gestionar els territoris palestins sense tenir en compte Hamàs?

Així es va fer durant molt temps. Fins a l’any 2006, quan Hamàs va guanyar les eleccions, era l’Autoritat Palestina la que governava els territoris. El gran problema aquí és que el Govern israelià no vol parlar del dia després. I l’única proposta que ha fet és tornar a colonitzar part de la Franja, quedar-se amb els seus recursos, com el gas, i suggerir que només acceptarà com a interlocutor les tribus palestines.