Les brases que van alimentar el cop fallit a Bolívia

La confusa naturalesa de l’alçament és objecte d’una anàlisi que ha obligat els analistes a recordar les fortes tensions que van precedir el moment en què les tanquetes van sortir al carrer.

Una història d’inestabilitat.

La seu de l’Executiu es coneix com a Palacio Quemado per una baralla de 1875 en què opositors al president Tomás Frías van llançar torxes enceses contra l’edifici. L’adjectiu "cremat", assenyala Martín Sivak, autor d’una indispensable biografia d’Evo Morales, "sembla referir-se al país inflamable que Bolívia ha sigut des de la fundació el 1825". Recorda que de 83 governs, 36 no van durar més d’un any, 37 van ser de facto i "fins al moment cap historiador ha sabut precisar la quantitat exacta de cops d’Estat" i intents militars. Alguns parlen de 190.

A principis dels 80 es va tancar la llarga era dels enderrocaments impulsats pels uniformats, alguns dels quals marcats per la tragèdia. Però, la caiguda de Morales, el novembre del 2019, els va tenir una altra vegada com a partícips juntament amb la policia. A diferència del que va passar fa quatre anys i mig, Zúñiga aquesta vegada s’ha quedat sol. El president Luis Arce va renovar la cúpula castrense sobre la marxa. Les noves autoritats militars li van jurar lleialtat i, amb aquest gest, van segellar la derrota d’una aventura que, segons el seu líder, va fracassar per "problemes logístics" perquè les unitats militars conjurades van trigar a entrar en acció.

Rebuig de tota la classe política.

Diversos fets fonamentals diferencien els fets de dimarts de les jornades que van marcar la sortida del poder de l’expresident Evo Morales. Un de fonamental: no va tenir el mínim suport polític i social. Els carrers no es van poblar de ciutadans que van corejar el nom del general alçat en armes. Tampoc va trobar suport en l’oposició.

Durant aquell novembre del 2019, bona part d’aquests partits van participar de la maniobra desestabilitzadora i van arengar la població a mobilitzar-se. El líder de la regió de Santa Cruz, Fernando Camacho, va ser protagonista exclusiu. La senadora Jeaninez Áñez no va trigar a jurar amb una Bíblia a la mà i en un palau abandonat després de la sortida d’Evo. Tots dos estan presos pel seu paper en aquella conjura. Des de la presó, van repudiar Zúñiga malgrat que havia demanat la llibertat de tots dos. El centredreta i la dreta van reaccionar igual.

El cas Zúñiga.

"El militar més pròxim al president", el va anomenar el diari El Deber, i aquesta definició és la mare de les especulacions sobre el cop que el mateix Zúñiga es va encarregar d’alimentar. Va ser designat per Arce el novembre del 2022. Si una cosa l’ha distingit des d’aquell moment és la malvolença pública cap a Morales, que va acusar el general de perseguir-lo. L’aversió del comandant de l’Exèrcit va rebrotar dimarts passat quan va dir que el líder cocaler no podia "tornar a ser més" president bolivià. L’exabrupte va tenir conseqüències. Zúñiga va ser destituït la mateixa nit de les seves declaracions. L’endemà es va posar en marxa cap al Palacio Quemado. L’alçament va durar un sospir. Abans d’entregar-se, el seu promotor va dir que no havia actuat per compte propi. "El president em va dir que la situació estava fotuda i necessitava alguna cosa per impulsar la seva popularitat".

Les imatges de Zúñiga i Arce discutint a la porta de la seu de l’Executiu no concorden en principi amb la seva versió dels fets, llevat que es tractés d’una premeditada pantomima. El ministre de Defensa, Edmundo Novillo, ho va descartar de ple i va refutar amb menyspreu Zúñiga, al punt de qualificar-lo de "trastocat". El ministre de Govern, Eduardo del Castillo, també va desmentir l’excap de l’Exèrcit. Va dir que l’acte de sedició no va ser espontani i fruit del despit de Zúñiga: s’estava gestant feia tres setmanes.

Crisi econòmica.

Arce va ser un dels artífexs del conegut com a "miracle bolivià" quan era ministre d’Economia de Morales (2006-19). Sostingudes taxes de creixement del PIB apuntalades en les rendes del gas i les nacionalitzacions, reducció de la inflació, l’atur i la pobresa. L’economia va començar a refredar-se el 2014 com a conseqüència de la caiguda dels preus internacionals de les matèries primeres.

L’actual Govern ha hagut d’afrontar dificultats per ampliar les reserves en dòlars del Banc Central. De 15.000 milions de dòlars en queden 2.000. El president va reconèixer les dificultats per garantir la gasolina i el dièsel. Una dècada enrere, la producció local arribava per proveir el mercat intern. Avui s’importa el 86% d’aquests combustibles per "falta d’inversions i l’esgotament dels jaciments". Com que no hi ha dòlars, falta el combustible. Van augmentar els preus d’aliments indispensables. Es va desencadenar una carrera especulativa. Les autoritats van dir que darrere d’aquestes situacions s’amagaven "interessos polítics personals", una manera indirecta de referir-se a Morales. L’expresident va dir que Bolívia es trobava "pitjor que en temps neoliberals".

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Un enfrontament debilitant.

El fallit aldarull no pot dissociar-se del fort enfrontament entre Arce i Morales que ha portat a una fractura en el Moviment al Socialisme (MAS). El 2020, Evo el va proposar des de l’exili mexicà com a candidat presidencial. Arce va guanyar còmodament les eleccions però la victòria va obrir la possibilitat d’un nou lideratge que no va ser vist amb bons ulls pel padrí, desitjós de tornar al poder el 2026. Les discrepàncies, primer subtils, després més emfàtiques, van passar al terreny de l’enfrontament. Evo va amenaçar amb una "convulsió" si es frustraven els seus anhels de tornar al Palacio Quemado.