El suïcidi polític de Biden

El realment preocupant no és el que acaba de passar –el desastrós paper de Joe Biden en el primer debat televisiu amb Donald Trump–, sinó el que passarà quan Trump torni a la Casa Blanca al gener. Si això passa, els primers perdedors seran els nord-americans, que quedaran en mans d’un convicte que menteix descaradament per sistema, que ja ha advertit que la democràcia únicament és vàlida si confirma la seva victòria i que, després de venjar-se dels que el van obligar a abandonar aquesta mansió fa quatre anys, es dedicarà amb afany a polaritzar encara més els seus conciutadans en una deriva antidemocràtica que només augura molt mals temps.

Però l’impacte de la seva cada vegada més probable victòria electoral va molt més enllà, per a desgràcia no només dels palestins i els ucraïnesos, sinó també de la mateixa Unió Europea i, en general, del dret internacional (sense que pugui dir-se que Biden s’hagi distingit precisament per haver-lo defensat). Ja des dels controvertits Acords d’Abraham, Trump ha deixat clar el seu alineament amb Netanyahu, sigui quin sigui el seu nivell de violació del dret internacional, i amb Putin, insistint que tallarà l’ajuda a Kíiv quan prengui possessió del càrrec. Igualment ha demostrat un nul interès a reforçar el vincle transatlàntic, cosa que col·loca els Vint-i-set en una delicada posició, creixentment angoixats per la seva falta d’autonomia estratègica davant una Rússia cada més agressiva.

A l’espera que encara hi pugui haver un sisme intern al partit demòcrata, traient Biden de la carrera per intentar salvar els mobles amb una nova cara per al pròxim 5 de novembre, la seva actuació fins aquí resulta molt decebedora. Es pot imaginar que abans de confirmar un cada vegada més incapaç Biden com a candidat han valorat la possibilitat de col·locar al seu lloc Kamala Harris o alguna altra persona. I si no ho han fet, més enllà del desig del mateix Biden de portar la contrària als que el consideren derrotat per endavant, deu ser perquè han vist (amb enquestes i estudis prospectius) que cap altre membre del partit no tenia la més mínima possibilitat de derrotar Trump. Per això ara, quan s’ha escampat el pànic en el seu si després del que s’ha vist a la CNN, resulta molt arriscat suposar que algú de les seves files pot tenir-hi cap opció.

Notícies relacionades

Orbán s’unirà als ultres d’Àustria i de Txèquia en un sol grup

Armènia es gira cap a Occident

Ningú millor que ells coneixen les limitacions físiques i mentals de Biden; per tant, si l’han deixat arribar fins aquí és perquè no tenien pla b. Sorprende (o no tant) que els demòcrates no tinguin a la banqueta candidats més atractius i capaços (per molt que es pugui dir el mateix dels republicans). Però fixats en el frenesí que implica la campanya electoral, no sembla que els seus trucs d’última hora –com avançar la data del debat fins i tot abans que els candidats hagin sigut nominats formalment, per mirar d’esmorteir els efectes d’una mala actuació televisiva entre els potencials votants– els hagin servit de gaire. Biden ha quedat tan tocat que és irreal suposar que el segon debat oferirà un resultat diferent.

Trump n’ha tingut prou amb deixar que Biden, per les seves pròpies deficiències, s’hagi suïcidat políticament davant les càmeres i fins i tot s’ha permès el luxe de ser menys insultant que el seu contrincant. Ara, quan ja ha demostrat àmpliament la seva habilitat per treure partit fins i tot dels seus problemes amb la justícia, només li queda esperar que Biden renunciï a presentar-se o que s’immoli per segona vegada el 10 de setembre.