La frontera entre la senilitat i la decrepitud

La mala fe de Trump en el debat de la CNN va ser flagrant, i no solament pels comentaris malèvols, sinó per les cares d’estupefacció i pels somriures ostentosos, pels reptes infantils (ho va dir ell!) com ara el del golf. Tot i això, però, l’actitud de Trump, en algun moment, semblava fins i tot commiserativa. Com si digues: "Que no ho veieu, que no pot?".

Aquell dia de setembre de 2023 va ser més sagnant i despietat. Trump, sarcàstic fins a l’extrem, dominant la situació, va afirmar que, encara que mai no hagis vist un escenari, pots intuir que hi ha escales a la dreta i a l’esquerra. I que el que has de fer, quan has acabat la intervenció, és anar cap a una d’aquestes escales i baixar. És aleshores quan va imitar Biden, quan va caminar fent veure que estava perdut, quan es va girar amb els braços estesos cap al decorat i va fer tentines, mentre l’audiència li reia la pretesa gràcia. Ho repeteixo: un episodi lamentable que hauria de poder desacreditar qualsevol candidat en qualsevol democràcia del món. Alguns psiquiatres han parlat del trastorn de personalitat narcisista, "fonamentalment maligne", de Trump, i han assegurat que una hipotètica demència multiplica els efectes del trastorn. Però avui parlem de Biden.

Deteriorament

Notícies relacionades

La «desdemonització» de l’extrema dreta no qualla

Blair aconsella a Stramer que aclareixi el seu pla per controlar la migració

És cert que la befa immunda de Trump responia a un acte en què Biden semblava que havia perdut la noció del temps i de l’espai. És cert que, en unes quantes ocasions, les aparences ens han ensenyat un president a la deriva. Però també ho és que en aquest món de veritats sospitoses, d’esbiaixats, oblics i maliciosos fragments de la realitat, tot es pot transformar (el detall més innocu) en una càrrega de profunditat. Hi ha exemples notoris de tergiversació, com ara una entrevista de fa anys en què la periodista reclamava a l’entrevistat que es despertés mentre, en una pantalla partida, es veia com Biden feia una becaina. El problema és que l’entrevista no era pas a Biden, sinó a l’actor Harry Belafonte, que aquest sí que clapava. Un muntatge al nivell de qualsevol programa paròdic. El més recent és el de la reunió del G7, quan Biden abandona la colla dels dirigents i sembla que s’allunya per parlar amb l’infinit fins que Giorgia Meloni el "rescata" per fer la foto de grup. A les cadenes conservadores, es va recalcar l’absència mental de Biden, però després, si veus tota la gravació, observes que el president s’adreça no pas a un fantasma, sinó a un paracaigudista que acaba d’aterrar, per felicitar-lo.

Després del debat, tanmateix, sembla complicat poder mantenir la Il·lusió d’un Biden amb esporàdiques llacunes. Més enllà de la gasòfia partidista, per a un observador neutral ja hi havia escenes que feien pensar en un cert grau de deteriorament: a la Casa Blanca, en la celebració del dia en què es commemora la fi de l’esclavatge, tothom riu i segueix el ritme d’una cançó mentre que Biden roman estàtic, talment una estàtua, amb els braços abaixats i sense cap tipus de moviment corporal. La flacciditat de les extremitats, l’absència d’una musculatura tonificada, aquesta aparent desconnexió del món (també en el debat!) són símptomes si més no d’una senectut xaruga, les imatges d’un ancià que repapieja. Algú potser encara albirava l’esperança que els desequilibris fossin només motors i no pas els senyals explícits d’afebliment de les capacitats mentals. Tot i esparses instantànies de lucidesa, el cara a cara amb Trump haurà marcat els límits entre la senilitat i la decrepitud.