Els trets, al cap

Ja el 2003 va proposar una llei de pena de mort només per a palestins, norma que va arribar a ser considerada al Parlament israelià, tot i que no va arribar al que es denomina tercera lectura, que hauria suposat la seva validació. Ben Gvir és un odi amb cames. Advocat nascut el 1976, està casat i té cinc fills. S’ha enfrontat a nombroses causes judicials i s’ha vist enredat en incidents violents.

Antiarabisme

No l’anomenarem taral·lirot, no sigui que per a algun lector aquest adjectiu tingui connotacions simpàtiques. Alguns mitjans israelians recorden amb freqüència que Ben Gvir tenia una fotografia de Baruch Goldstein, que va massacrar 29 musulmans a la Tomba dels Patriarques el 1994, penjada a casa seva. Fill d’un jueu iraquià i una jueva kurda, propugna l’antiarabisme i pertany al Govern més ultra –i genocida– que mai hi hagi hagut a Israel. Un Govern en el qual, per fortuna, la seva tendència, fins i tot sent molt conservador, no és la majoritària.

Usualment, defensa colons jueus en la seva qualitat de lletrat i també joves que protagonitzen agressions a palestins. En no poques ocasions també ha protagonitzat incursions provocadores en barris àrabs de ciutats com Jerusalem. Ben Gvir controla des de la seva cartera ministerial la policia. I hi interfereix amb assiduïtat. Sonor va ser l’escàndol que va protagonitzar enviant una carta al cap policial israelià dient-li que no estava d’acord amb la seva manera de dirigir el cos. L’oposició va bramar, però això només va provocar el somriure del nostre protagonista, que creu que la policia és molt tova quan reprimeix a Tel Aviv les protestes contra la guerra de Gaza. En el seu ànim hi ha que es faciliti i es desburocratitzi la concessió de llicències d’armes per als colons jueus però no només per a ells.

Recordarem les seves paraules, les que motiven aquest text i el porten a formar part de a l’actualitat mundial i mediàtica. Per si de cas no les ha captat vostè al principi de l’article per irrupció de publicitat, distracció cafetera, inoportuna interpel·lació del seu cap o abrasiva arribada d’un whatsap: "Em pregunten si els presos palestins han de rebre menjar... i jo dic que els presoners palestins han de ser assassinats d’un tret al cap".

Així, en un comunicat que va ser televisat. Un comunicat. O sigui, res d’un sobreescalfament. Una cosa meditada. Israel tenia tot el dret del món a la legítima defensa després de l’atac terrorista que va patir, però la resposta és desmesurada, genocida i horripilant. Els seus ideòlegs són gent com Ben Gvir, que fa indefensable la política d’Israel per molt que hagi sigut una democràcia envoltada d’autocràcies.

Pitjor que un bocamoll

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Gent que callada sembla un inofensiu empleat de banca amb ganes de reesmorzar a la cafeteria de la cantonada quan vostè acabi de preguntar per la domiciliació de la nòmina o els avantatges de contractar una assegurança de defunció. Però no és així. I va camí de representar una gran part dels israelians. Tant de bo fos només un bocamoll. És pitjor. És partidari de l’acció. I l’exerceix.

El món conté la respiració, però ell no controla la seva verborrea. "No podem permetre que dones i nens s’acostin a la frontera... Qualsevol que s’hi acosti ha de rebre un tret". Els populistes, extremistes i facciosos europeus, i nord-americans, són angelets de la guarda en comparació amb aquests. Encara que si arriben al poder potser comprovarem que no hi ha tanta diferència.