Allò que podria haver estat

Amb urgència, tots els partits van entendre que havien de formar un front comú. Es van unir entorn de qui havia sigut alcalde de París tot i que no els agradés ni la seva persona ni la seva ideologia, van instaurar el cordó sanitari, van registrar la famosa frase d’anar a votar amb unaa pinça al nas i van aconseguir derrotar els ultres amb un contundent 82% dels sufragis. Però la llavor havia germinat.

Han passat 22 anys i la història sembla repetir-se i no en mode de farsa. Els temps han canviat, els plantejaments més conservadors s’han edulcorat per dissimular la contundència dels discursos, però alguns d’aquells elements han persistit fins a aconseguir que França mantingui el progressiu declivi que l’ha portat fins a quedar immersa en una profunda crisi econòmica i social. Un detall ho resumeix: el 82% dels francesos són pessimistes. Aquest sentiment tan arrelat aboca el país veí a ser un dels més desesperançats del món, gairebé com l’Iraq, i això empeny a la depressió nacional, que és l’expressió d’una crisi de consciència nacional. Déu n’hi do.

Emmanuel Jean-Michel Fréderic Macron (Amiens, 21 de desembre de 1977) va arribar al poder amb el compromís de promoure un renaixement extraordinari d’un país que tenia totes les cartes a la mà, deia. Avui parla d’una desgràcia francesa i fins i tot insinua el risc de contesa civil. Però ni així ha pogut aconseguir que els seus compatriotes recolzin el seu partit format des del poder i pensat per a la seva glòria. Efímera, com la de tots els èmuls del general De Gaulle i el seu concepte de la grandeur, que ha emmascarat la gran contradicció francesa d’aquest tèrbol present: el país que volen, però que no és possible i el que el país necessita, però que no es produeix; les profundes reformes que resolguin les enormes dificultats financeres i que, en canvi, queden molt lluny dels programes dels contendents d’aquest diumenge vinent, tal com sintetitza l’historiador Benoît Pellistrandi.

Passiu polític

Notícies relacionades

Hamàs entrega quatre cossos d’ostatges morts, entre els quals dos nens

Alemanya, davant l’allau aranzelària

Tot l’actiu que va suposar la joventut de Macron quan va arribar a l’Elisi s’ha convertit en el seu passiu polític set anys després. Així l’hi retreu Jordan Bardella, el líder actual del Reagrupament Nacional de Le Pen, que amb únicament 28 anys rivalitza en atreviment avui a la del jove rupturista d’ahir. Davant, un Nou Front Popular forjat en la duríssima oposició al president.

¿Què queda del nostre amor? Es preguntava Charles Trenet, fa 80 anys. Avui, observant el seu país, els seus compatriotes taral·legen la resposta d’aquella cançó: una foto, una vella foto de la nostra joventut.