Canvi de cara

Mentre bona part d’Europa gira cap a la dreta i més enllà, els britànics han decidit entregar el poder als laboristes, i posen fi a 14 anys de governs conservadors. En tot cas, més que un gir ideològic, és immediat concloure que l’aposta per Keir Starmer i els seus té molt més a veure amb l’afartament ciutadà amb uns governants que porten massa temps "sense tocar pilota".

Per descomptat, el desgavell propiciat per un Brexit suïcida és un dels factors principals, però no explica la totalitat del daltabaix sofert pels tories (és la seva derrota més forta des del 1832). Més enllà de l’històric error de David Cameron, al col·locar la relació de Londres amb Brussel·les com a prioritat nacional, quan la ciutadania estava centrada en altres assumptes, la realitat britànica ja feia aigües tant en relació amb la pèssima qualitat dels seus serveis públics (sanitat i educació, especialment) com amb l’obsolescència de les seves infraestructures (ferrocarril inclòs). A això s’ha afegit una nefasta gestió de la pandèmia, una pèrdua del pes internacional de qui va ser l’hegèmon mundial fins a meitat del segle passat i l’espectacle ofert per uns primers ministres que han basculat entre l’estrafolari, l’ideològicament aliè a la realitat i la pura desesperació. En conseqüència, Starmer no ha necessitat més que evitar errors manifestos durant la campanya electoral, deixant passar el temps perquè Rishi Sunak acabés per convertir-se en un cadàver polític, incapaç de frenar una debacle de la qual només és l’últim responsable.

És veritat que els laboristes no han aconseguit finalment superar els 418 escons que van donar la victòria a Tony Blair l’any 1997; però també ho és que compten amb una folgada majoria per mirar de donar la volta a la situació actual en un parlament en el qual, d’una banda, els liberaldemòcrates han aconseguit el seu millor resultat històric (71 escons), els nacionalistes escocesos han patit una seriosa clatellada (tot just 10 escons davant els 48 de fa cinc anys) i en el qual, d’altra banda, finalment ha entrat Nigel Farage i els seus ultradretans i antieuropeistes correligionaris del Reform UK (4 escons).

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Així estan les enquestes als Estats Units: Biden, Trump i les primàries republicanes

Però, una vegada que passi l’eufòria, el futur immediat no serà precisament un camí de roses per a Starmer. Durant la campanya ha insistit en la seva intenció que els seus conciutadans recuperin la confiança en el seu propi país i ha plantejat genèriques promeses d’augment en el nombre de personal docent i sanitari, de reducció de les llistes d’espera als hospitals i d’inversions per posar el país al dia. El problema, en tot cas, és que per a això necessita que l’economia britànica creixi molt per sobre del que ho està fent actualment, sense que tampoc estigui clar com pensa quadrar els comptes quan sosté, d’una banda, que no hi haurà un increment d’impostos a curt termini i, de l’altra, parla d’ambiciosos plans d’inversió. De moment, tampoc es pot esperar que acabi anant molt lluny en la relació amb la Unió Europea (UE) –descartant que propiciï una sol·licitud de reingrés– i es desconeix fins a quin punt entra en els seus plans adoptar una política de migració i asil diferent de la del seu predecessor.

En vista de l’experiència britànica, potser l’únic positiu que es pot extreure és que, per un temps, s’han refredat notablement les temptacions per a qualsevol altre dels Vint-i-set d’abandonar el club comunitari. I això val igualment per als grups ultranacionalistes i antieuropeistes.