No han passat, però segueixen aquí

D’una convocatòria electoral excepcional només en podien sortir resultats excepcionals. És el que ha passat a França, amb la inesperada victòria de l’esquerra, la derrota de l’extrema dreta i la sorprenent resiliència del centre. Després d’una primera volta exitosa del partit de Marine Le Pen, els pronòstics apuntaven a una victòria seva en segona volta. Almenys relativa, o fins i tot absoluta, com van pronosticar alguns. La bufetada ha sigut de les que no s’obliden. Dels 289 escons que suposa la majoria absoluta, el Reagrupament Nacional (RN) ha quedat en 143. Pitjor encara: ocuparà la tercera posició a l’assemblea nacional, darrere d’Ensemble (Junts, la formació afí a Emmanuel Macron) i el Nou Front Popular. Aquesta és una primera i necessària manera de veure les coses. No obstant, n’hi ha d’altres que, amb el pas dels dies, poden acabar imposant-se. Una vegada més, França no ha caigut en mans d’un partit xenòfob, ultranacionalista, disposat a retre homenatge a Vladímir Putin.

Els francesos adoren les revolucions, però prefereixen deixar-les per als llibres d’història i els fullets que distribuiran entre els que visitin París, per assistir als Jocs Olímpics. I una victòria de l’extrema dreta era una revolució. O una contrarevolució, que per al cas és el mateix. Una commoció, a França i a Europa. Aquest ha sigut el gran error de Le Pen (i de nosaltres, els analistes). Una cosa és castigar Macron en primera volta, i una altra donar la majoria absoluta a l’extrema dreta en la segona. Ha tornat a funcionar aquell instint republicà que els francesos porten en el seu ADN. Més del 70% dels electors d’esquerra que es van quedar sense candidat han votat per un del partit de Macron, i més del 50% dels electors centristes ho han fet per un candidat del Front Popular perquè no guanyés el candidat de Le Pen. És una actitud que costa d’entendre des d’Espanya, perquè obliga a anar a votar amb una màscara com la que porta Mbappé, però ha tornat a funcionar, com va passar el 2017 i el 2022. En benefici del No Passaran i en detriment d’una greu distorsió en la representació parlamentària, ja que el perdedor dels comicis ha tret gairebé nou milions de vots mentre el Front Popular s’ha quedat en set i el partit de Macron en 6,2 milions. Sumant altres formacions de dreta radical, la diferència és més gran.

Cohabitació

Notícies relacionades

Trump, la Lluna i més enllà

El buit que deixarà la UNRWA

Macron va convocar eleccions per clarificar el paisatge polític francès després de les europees. Avui té davant un panorama més complex que abans, amb una cosa que no havia passat mai: una assemblea partida en tres grups, sense majoria absoluta. El principal líder del Front Popular, Jean Luc Mélenchon, es va adonar de seguida d’aquesta singularitat i va reclamar a Macron que nomeni com a primer ministre un candidat de l’esquerra. O sigui, va demanar que un president que no té majoria en el parlament nomenés cap de Govern algú d’una força que tampoc la té. A més, va precisar que el nou govern haurà d’aplicar «res més que el programa del Front Popular i tot el seu programa». Si la proposta estava destinada a animar la festa de la nit electoral, no passa res. Si la cosa va de debò, no sembla fàcil. Això és, sense negociar suports, aliances o fins i tot coalicions.

La paraula coalició és aliena a la cultura política francesa. Els francesos prefereixen cohabitació. La dreta a la presidència i l’esquerra a l’Executiu, o viceversa. Com va passar amb Jospin en el Govern i Chirac a la presidència. O amb Chirac de primer ministre i Mitterrand de president. ¿Però amb qui cohabitarà Macron, si ningú té majoria? Només pot fer-ho amb una coalició liderada per l’esquerra. No estaria malament que Pedro Sánchez viatgés a París per explicar al Front Popular com coalitzar-se amb d’altres. No crec que sigui més difícil que a Espanya.