L’OTAN entre Biden i Trump

El simple fet que els seus assessors hagin optat per presentar les seves aparicions públiques durant aquesta reunió, més la primera roda de premsa que ha fet en els últims vuit mesos, com la millor prova que està preparat per seguir a la Casa Blanca mostra clarament que de Biden ja no se’n pot esperar gaire, a banda del que li ofereixi la sort d’aquí a novembre.

En tot cas, durant el seu mandat, i gràcies sobretot a l’agressivitat de Vladímir Putin, l’OTAN ha tornat a ocupar el centre de l’escenari de seguretat europeu, de manera que ha fet oblidar el seu fiasco a l’Afganistan i ha sumat dos aliats nous, Finlàndia i Suècia.

Ajuda vital a Kíiv

Alhora, ha aconseguit articular i liderar un mecanisme aliat per mobilitzar un ajut econòmic i militar que explica per si sol que Kíiv hagi aconseguit resistir fins avui l’envestida russa.

Una ajuda vital que, en vista que el conflicte apunta a una prolongació indefinida, deixa d’estar coordinada per l’anomenat Grup de Ramstein (liderat per Washington) i passa a mans de la mateixa OTAN.

Es busca així no només garantir els compromisos aliats amb Ucraïna per permetre la transformació de les seves forces armades i la seva indústria de defensa per al futur, sinó també evitar que la hipotètica tornada de Donald Trump a la presidència pugui suposar un revés catastròfic per a les aspiracions nacionals ucraïneses.

Tot i així és comprensible la frustració de Zelenski al veure que la cimera ha rematat sense haver rebut una invitació formal per integrar-se a l’OTAN com a nou aliat, per molt que es declari que el procés és irreversible. En paral·lel, Biden ha empès l’Aliança cap a la regió de l’Indopacífic, amb la Xina a un pas de ser definida com a enemiga, i ha acabat per ser sensible a la petició d’alguns aliats europeus (entre ells Espanya) d’atendre el que passa al nostre veïnat sud, nomenant un representant especial i posant en marxa una estratègia global per a la regió.

I, per descomptat, ha pressionat perquè finalment aquest any acabi amb 23 dels 32 aliats complint amb el compromís adquirit fa una dècada de dedicar almenys el 2% del seu PIB a la defensa. Tot plegat mentre l’ombra de Trump continua allargant-se per a temor no només dels palestins, els ucraïnesos i els mateixos nord-americans, sinó també dels europeus.

Notícies relacionades

L’independentisme, en auge en les eleccions a Groenlàndia d’aquest 11M: ¿qui mana a l’illa que anhela Trump?

El PSOE vol apujar la despesa en defensa sense fer retallades socials

No es tracta només d’exabruptes tan cridaners com allò d’animar Moscou a fer el que vulgui amb els aliats europeus que no compleixin amb aquest sacralitzat 2% –posant directament en qüestió la defensa col·lectiva que recull l’article 5 del Tractat–, sinó de la possibilitat que els Estats Units surtin de l’Aliança i deixin així els aliats europeus sense la cobertura de seguretat que fins ara els fa sentir-se menys vulnerables davant qualsevol amenaça.

Vist des de la UE, és evident que els Vint-i-set no disposen de mitjans propis per dissuadir i defensar-se per si sols. Però també ho és que gràcies a l’OTAN Washington gaudeix d’una posició privilegiada per col·locar el seu material de defensa entre els seus aliats europeus, apressats per dotar-se del que les seves pròpies indústries de defensa no aconsegueixen subministrar a curt termini a les seves forces armades. I, de la mateixa manera, l’Aliança li garanteix una influència política en els assumptes europeus que cap altre mecanisme pot substituir. I se suposa que tot això ho sap Trump.