Un animal d’instints polítics

A l’alçar el puny després del tret que podria haver acabar amb la seva vida, Donald Trump va ser conscient que necessitava projectar al país resiliència, supervivència i força. El que entre els assistents havien sigut crits de por i escenes de caos es va tornar amor patriota.

Un animal d’instints polítics
3
Es llegeix en minuts
Idoya Noain
Idoya Noain

Corresponsal als EUA

Ubicada/t a EUA

ver +

Donald Trump és una figura políticament divisòria, que provoca amors i odis i també extrems, com es va demostrar dissabte de manera lamentable i tràgica, perquè en el seu intent d’assassinat ell va sortir pràcticament il·lès però hi va haver un mort i dos ferits greus. En el que no hi ha discussió, o no n’hi hauria d’haver, és que Trump és una bèstia de la comunicació de masses, un animal d’instints polítics amb escàs parangó que, en la seva vena populista, és capaç d’establir connexions amb els seus seguidors que en el dia d’avui, i des de fa molt temps, cap altre polític pot als Estats Units i de crear imatges que van més enllà de la seva persona en l’imaginari col·lectiu.

Cal ser aquest animal d’instints i mestria per ser capaç d’actuar com va fer Trump dissabte, després que la bala li hagués esquinçat la pell de l’orella i, després d’amagar-se en un instant, ja estava cobert i protegit per agents del servei secret. En els segons següents, mentre aquests agents li deien que s’havien de moure, ell el primer que va fer va ser demanar recuperar les seves sabates.

El geni instintiu de Trump es va exhibir, no obstant, poca estona després. Quan algú acabava d’intentar assassinar-lo, sense saber si hi havia més riscos, Trump va saber que havia d’alçar el puny, va ser conscient que necessitava projectar resistència, resiliència, supervivència, força.

En algunes fotos de la jornada se’l veu ajupit envoltat pels seus protectors, o exhibint un terror natural en les circumstàncies, però ningú dubta que les que passaran a la història són unes altres. Les que, com la d’Evan Vucci per a AP, l’han capturat amb el rostre ensangonat però gest determinat, junt amb els agents, sota la bandera nord-americana i aquest puny serrat. Sense rendir-se.

A Trump també se li va acudir cridar mentre els agents l’evacuaven de l’escenari gairebé en braços cap al seu cotxe blindat: "Fight, fight, fight" (lluiteu, lluiteu, lluiteu). El que entre els assistents havien sigut crits de por i caos es va tornar clamor patriota: "¡USA! ¡USA!"

"Hi ha alguna cosa en l’esperit americà al qual li agrada veure fortalesa i valor sota la pressió i el fet que Trump mantingués el puny alçat es convertirà en un nou símbol", assenyalava a The Washington Post l’historiador presidencial Douglas Brinkley.

Anàlisi de cada gest

En l’anàlisi de la foto de Vucci que ha fet a The New Yorker Benjamin Wallace-Walls, es fixa en tot: la composició, els elements, els gestos, els llavis serrats de Trump, la barbeta lleugerament cap amunt, les gotes de sang que li van traçar línies a la galta. Però el periodista diu alguna cosa més. "Mira més enllà del que la càmera pot capturar: al públic, al futur, i és desafiador. Qui fos que va intentar matar-lo va fracassar. Ja és la imatge indeleble de la nostra era de crisi política i conflicte".

Notícies relacionades

La reacció que va tenir Trump ha fet que molts recordin un altre expresident republicà que, quan intentava tornar a la Casa Blanca, també va ser víctima d’un tret: Theodore Roosevelt. Va passar el 1912, quan intentava tornar a la Casa Blanca, on va estar entre el 1901 i el 1909. La bala el va tocar al pit, però va pronunciar el seu discurs.

"Fa falta més que un tret per matar un ant", va dir amb referència a l’animal que donava nom al tercer partit pel qual es presentava. Va passar, en un altre paral·lel interessant, a Milwaukee, on aquest dilluns arriba per a la convenció republicana aquest Trump elevat als altars de la iconografia nord-americana. El 1912, Roosevelt va perdre.

Temes:

Donald Trump