Una debacle autoinfligida

La política francesa sempre està en un estat de reajustament però, a diferència d’Itàlia o Bèlgica, no té una cultura de viure en els llimbs, sense un Govern investit per a llargs períodes. Aquesta possibilitat sobrevola ara, accentuada pel menyspreu –actiu i sistemàtic– dels francesos als seus dirigents. En temps de passions tristes, cada un ha reaccionat a l’envit amb la seva equació personal: ressentiment, temor, insatisfacció, indignació, descoratjament, ansietat; en definitiva, la desorientació que provoca un paisatge existencial. Veient venir la debacle de les eleccions europees, el president Macron (Amiens, 1977) va planejar discretament la seva resposta, avançant-se al resultat, que va ser una aclaparadora derrota.

Amb la seva decisió precipitada, sense conèixer ni tan sols els resultats finals, de dissoldre l’Assemblea Nacional i convocar eleccions legislatives immediates, poques setmanes abans dels Jocs Olímpics de París, acompanyava el cop d’efecte amb l’assumpció d’un gran risc. La seva inferència irrebatible: frenar l’ascens de la ultradreta, un núvol amenaçador que s’ha fet familiar en les democràcies occidentals, a mesura que s’enfronten a la immigració, el canvi climàtic i social, les guerres culturals, les reals i altres motius d’inquietud general, per als quals resulta recomanable la lectura, de La derrota de Occidente, d’Emmanuel Todd.

No es pot descartar que, a l’hora de fer els seus càlculs, Macron hagués recelat que els votants fessin el que acostumen a fer: votar els seus laments en la primera volta i donar pas a la seva consciència en la segona. En qualsevol cas, ell continuarà sent president, ja que encara té per davant tres anys de mandat.

Encanteri trencat

L’animositat cap a ell no ha deixat de créixer al llarg dels seus set anys a l’Elisi. S’ha trencat l’encanteri de qui sempre va ser, i continua sent, un jugador que pensava que les coses sempre li sortirien bé si continuava apostant una vegada més, com ara que els francesos, que pateixen el caprici de la decadència, han tornat a votar emocionalment. El cop de volant del macronisme –per als seus crítics, un castell de sorra, construït sobre l’aire– ha ressuscitat un front republicà, compost amb pressa per centreesquerra, socialistes, verds i comunistes que amb prou feines se suporten entre si.

El viatger i escriptor Sylvain Tesson (París, 1972), reivindicat tant per l’esquerra com per la dreta del seu país, guanyador del Goncourt i del premi de l’Acadèmia Francesa, autor d’un llibre imprescindible, La vida simple, va escriure una frase imperible: "França és un paradís habitat per gent que creu viure a l’infern", que pot recordar el Sartre de L’infern són els altres, enunciat que no reflecteix la idea d’un país, sinó el turment circumstancial del votant. Al trencar la rutina de la vida política, l’aposta temerària de Macron, una combinació d’arrogància i despit –un columnista de Le Monde la va etiquetar com "un cop d’Estat psíquic"–, pretenia agafar desprevinguts la resta de partits, comptava amb la disjunció crònica de l’esquerra i es va valer del mateix principi que el va portar al poder el 2017: "Jo o el caos", incloent en aquest els dos extrems: el Front republicà i el Reagrupament Nacional.

Els símptomes, múltiples, des de la connexió constant a les xarxes socials i les notícies, insomni, esgotament, ira i ansietat fins a la recerca d’un lloc on exiliar-se en cas de catàstrofe. Les emocions poden anar acompanyades d’un augment de la freqüència cardíaca, una pujada d’adrenalina o una tensió física al parlar. ¿Serà necessari per a l’anàlisi política, ple d’emocions, afegir el vademècum de patologies mentals?

Entre desfasament i realitat

Al millor polític europeu del moment, per a alguns; l’únic que no ha condescendit amb el populisme, per a d’altres, la jugada va poder sortir-li molt malament, si Reagrupament Nacional –hereu del Front Nacional, format per nostàlgics de l’Algèria francesa, del feixisme dels anys 30 i de catòlics integristes molestos amb el Concili Vaticà II– hagués aconseguit la majoria absoluta. Però es va quedar a les portes. Amb certa freqüència, els polítics gals recorren a aquestes ganyotes que tan bons resultats van proporcionar a l’astut general Charles de Gaulle (1890-1970), pare de la V República. En el París convuls per incessants manifestacions, maig del 68, de Gaulle va pensar que els desordres podrien propulsar el seu partit i així va ser. Va comparèixer a la televisió, va anunciar la dissolució de l’Assemblea Nacional i la convocatòria d’eleccions anticipades, assegurant que la República no abdicaria.

No ha sigut Macron una excepció. L’obliqua decisió de convocar els comicis no ha acabat sent el desastre personal que podria haver sigut. Tot i que debilitat pels resultats, va superar les expectatives, continua sent l’àrbitre institucional i està protegit per la Constitució.

El desfasament entre la realitat i la seva percepció –al cap i a la fi la política no és més que el lucre resultant d’aquests desfasaments– contribuirà a augmentar el malestar d’una societat francesa ansiosa, deprimida, irritada amb els polítics i que –malgrat mantenir el somieig de la grandeur– no acaba d’agradar-se a si mateixa.

Fa set anys que Macron representa el centre pragmàtic que li va funcionar durant un temps, però aquesta aparença s’ha vist abatuda per una debacle autoinfligida, la pitjor disposició per abordar racionalment els problemes col·lectius.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Després de sumir França en un frenesí d’especulació i ansietat, la paradoxa afavoreix Macron, que –sent un nen prodigi de 36 anys que va arribar al poder el 2014– senyoreja la defensa europea, vol mantenir unida la UE, sap com mantenir a la superfície França des del punt de vista financer i és reticent a rebutjar tots els immigrants.

Ara, quan en la política francesa escasseja aquest tipus de personalitat de consens, el seductor, que ha jugat imprudentment amb el benestar i la seguretat, podria formar govern amb el centreesquerra o el centredreta, cosa que l’aproximaria a allò per la qual cosa des d’un principi va apostar: tornar a guanyar les eleccions presidencials el 2027.