Si guanya Donald Trump

En primer lloc, els principals sofridors serien els mateixos nord-americans, en mans d’un president que el Tribunal Suprem acaba de convertir en una figura per sobre de la llei. El mateix que va promoure l’assalt al Capitoli, que ha promès l’indult per als que van actuar violentament aquell negre dia i que està alimentant la polarització social fins al punt del que alguns veuen ja com una guerra civil en potència.

A això s’afegeix, en política exterior, un ampli grup d’afectats entre els quals es pot destacar els palestins, els ucraïnesos, els europeus i els taiwanesos.

Anul·lar l’Iran

Els palestins, no només quedarien completament abandonats (com, de fet, ja ho estan actualment), sinó que es trobarien amb un Benjamin Netanyahu encara més crescut, avalat diplomàticament, econòmicament i militarment per un declarat prosionista que busca tirar endavant els seus Acords d’Abraham, per tal de poder aconseguir la normalització de relacions entre Israel i l’Aràbia Saudita, i disposat a recolzar encara més Tel Aviv en el seu afany per anular (¿militarment?) l’amenaça que representa l’Iran a la regió.

Quant a Ucraïna, són molts els indicis que apunten a una dràstica retallada en l’ajuda econòmica i militar prestada a Kíiv, juntament amb l’acceptació de la idea que Rússia té dret a quedar-se amb els quatre oblast que fins ara s’ha annexionat i també amb la península de Crimea. Una decisió que faria pràcticament impossible a Ucraïna resistir per gaire més temps l’envestida russa i que desequilibraria encara més l’ordre de seguretat europeu.

Una defensa europea

D’allà mateix deriva també la inquietud dels membres europeus de l’OTAN, apressats per un president que ja va dir que animava Rússia a fer el que volgués amb els que no dediquessin prou a la defensa.

Notícies relacionades

Trump, la Lluna i més enllà

El buit que deixarà la UNRWA

Centrat en el seu MAGA (Make America Great Again, Fer gran Amèrica una altra vegada), es pot imaginar que la de Donald Trump es tractaria d’una administració més aïllacionista que l’actual i, per tant, més inclinada a reduir els seus compromisos amb una Aliança Atlàntica que, per falta de voluntat política dels Vint-i-set, continua sent el pilar fonamental de la defensa europea. Només es podria somiar que, davant aquest problemàtic panorama, fossin precisament l’amenaça russa i el desinterès nord-americà els factors que impulsin finalment la creació d’una Europa de la Defensa amb autonomia estratègica.

Tampoc Taiwan pot sentir-se realment confiat que el líder republicà nord-americà aposti a fons per la seva defensa davant la Xina. Més interessat en els negocis que no pas en la política internacional, no es pot esperar que Trump se la jugui per qui diu que "ha robat llocs de treball als Estats Units". Clarament, s’acosta mal temps.