Líbia i el trànsit de persones

Les costes de Líbia són l’últim punt de partida cap a Europa de migrants, refugiats i sol·licitants d’asil, la majoria subsaharians. Abans d’arribar al seu destí han d’esquivar tres obstacles que comporten grans perills. El desert del Sàhara, els infames centres de detenció libis i el Mediterrani central. Alguns ho aconsegueixen, molts es queden pel camí. A tot això cal afegir-hi la política migratòria de la UE, que inverteix milions d’euros per impedir que els que fugen de guerres, pobresa extrema i persecucions polítiques surtin del continent africà.

A Líbia regna una gran inestabilitat política. És un estat fallit, però molt ric en petroli i de gran valor estratègic. Les successives guerres civils han partit el país. Hi ha dos governs. El de Trípoli, reconegut per l’ONU i que compta amb el suport militar de Turquia; i el de Bengazi, comandat pel general Jalifa Hafter, aliat de Rússia. Moscou regenta a la zona oest tres bases militars àrees i manté desplegats mercenaris del grup Wagner. En aquest escenari caòtic, les màfies que es dediquen al negoci del tràfic de persones es mouen com un peix a l’aigua.

Durant el perillós i llarg trajecte fins al mar, els refugiats i migrants subsaharians passen d’un grup de traficants a un altre, patint tota mena d’extorsions i violència. Hi ha dues rutes principals. La que passa pel Sudan, que utilitzen persones de la Banya d’Àfrica i països pròxims, i la de Níger, per on fugen els nacionals de països de l’Àfrica Occidental, principalment de la regió del Sahel. En els dos casos viatgen a través del desert durant dies.

Com bestiar

Els traficants traslladen homes, dones i nens com bestiar en furgonetes pick-up sota un sol abrasador sense gairebé aigua o menjar. Si el vehicle pateix una avaria, allà es queda i la mort és segura. Passa el mateix quan algun refugiat o migrant cau sobre la sorra en plena marxa. El conductor no s’atura. És freqüent trobar-se cadàvers al camí o en pous d’aigua contaminada. Testimonis recollits per entitats de drets humans així ho testifiquen. Els que aconsegueixen arribar a la frontera líbia són conduïts als centres de detenció governamentals o a presons clandestines repartides per tot el país. Cel·les insalubres i superpoblades.

Allà les persones captives són víctimes de "tractes cruels, vexatoris i degradants", denuncia l’ONU. No tenen atenció mèdica adequada ni aliments i aigua en condicions. Els traficants intenten treure’ls tants diners com poden. Una de les tècniques d’extorsió més eficaces és gravar amb el mòbil de la víctima com se la tortura mentre es mostren les imatges als seus familiars perquè paguin més diners.

Hi ha documents que recullen el que passa allà, i no són pocs precisament. Tres exemples: "Moriràs aquí", de Metges sense Fronteres; "En aquest viatge a ningú li importa si vius o mors", un informe elaborat conjuntament per l’ONU, l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) i el Centre de Migració Mixta (CMM); i el llibre Cuando lo intenté por cuarta vez nos ahogamos, de la periodista irlandesa Sally Hayden (Capitán Swing).

Finançament de la UE

Als centres de detenció també pararan els refugiats i migrants que són interceptats a alta mar per la Guàrdia Costanera líbia, un cos policial que no té cap objecció a disparar contra vaixells d’oenagés en missió de rescat o a les mateixes barcasses. La UE finança els vaixells que utilitzen els libis i la formació dels agents. Prop de 60 milions d’euros. "La Unió Europea paga a Líbia perquè faci el treball brut", diu Francesco Pasetti, investigador en migracions del think tank CIDOB. "Ho fa sense tenir cap mena de control sobre aquests diners i sabent molt bé el que passa als centres de detenció", afegeix.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

"Totes les morts eren evitables"

L’acord econòmic de Brussel·les és amb el Govern de Trípoli, tot i que no se sap com es reparteixen els bitllets de la caixa, si també s’omplen les butxaques els traficants o les milícies que actuen al país. "És en la política migratòria de la UE on es manifesta més clarament la contradicció entre els valors que Europa diu defensar i les seves accions reals", assenyala Pasetti. "La UE és còmplice indirecta del que passa a Líbia. Aquesta política inhumana no funciona. Continuaran arribant més immigrants i refugiats i en moriran més en l’intent", exclama l’estudiós.

El trànsit de persones des de Líbia és un negoci que traspassa fins i tot les fronteres de l’Àfrica i Europa. Avions comercials libis que s’enlairen tant de Trípoli com de Bengazi traslladen a Nicaragua ciutadans indis, segons informa Le Monde. Una vegada a Managua, els migrants, que tenen com a objectiu entrar clandestinament als Estats Units, paguen un peatge a les autoritats nicaragüenques. El president del país centreamericà, Daniel Ortega, enemic de Washington, contribueix així a augmentar la pressió migratòria a la frontera nord-americana.