Més val tard

No volia, però la decisió de Joe Biden de no tornar a presentar-se és la millor per al partit i de passada també l’última esperança per evitar el triomf de Donald Trump. Per arribar aquí ha sigut necessària una campanya interna tremenda des de totes les trinxeres demòcrates, de Nancy Pelosi, un referent del partit, a Barak Obama, la icona que va trencar les barreres per aconseguir que un afroamericà entrés a la Casa Blanca.

La veritat és que s’hauria d’haver arribat a aquest punt molt abans, però ha fet falta un procés enormement dolorós perquè el president acabés acceptant el que no volia sentir: que està més gran, que les seves opcions no semblen frenar el cicló republicà i que mantenir el poder lluny de l’histriònic Trump requereix una energia que ara mateix ell és incapaç de transmetre. S’ha acabat, entre el partit al qual ha dedicat la seva vida i un grup dels seus millors amics li han hagut de dir que conduir no és només qüestió de tenir un carnet, sinó tenir els reflexos necessaris per intuir per on venen els riscos i anticipar-se. Una bona part de la societat americana i molts més fora del país intuïen que ja no era així. El debat va ser la gota que va fer vessar el seu got, però ja abans se’l veia matusser en el gest i en el caminar i allà va acabar de confirmar que tampoc mentalment estava en forma.

Notícies relacionades

Alemanya, paradigma de la crisi europea

El reformista de Moscou

Biden no passarà a la història com un mal governant, tot i que ha viscut la divisió social més profunda dels EUA probablement en tota la seva història. Aquesta divisió ha fet més radicals els conservadors, més primaris els negacionistes i més intransigents els nacionalistes. La suma de tot això és el que pot tornar al poder. El perill és que l’horitzó no només és molt fosc per als EUA, l’amenaça ultra s’expandeix quan l’inquilí a la Casa Blanca legitima la resta, especialment als països occidentals. Més Milei i Bolsonaro, més Orbán o Le Pen, això és el que s’apropa si Trump torna. Per això la qüestió no és per què s’ha trigat tant. La qüestió ara és si aquesta rebolcada demòcrata pot canviar el signe d’unes enquestes obstinadament en contra. I la realitat a hores d’ara és que res ens porta a pensar que un candidat o candidata demòcrata, a quatre mesos vista de l’elecció, pugui tallar el flux d’aire amb què Trump s’ha oxigenat aquests últims dies.

Tot i que en la convenció demòcrata a l’agost podrien presentar-se alternatives, la vicepresidenta Kamala Harris té tots els números i un suport cada vegada més gran. Rebrà tota mena de calúmnies, que és la manera en què es mou la campanya de Trump, però malgrat el poc que s’ha prodigat sí que sabem que no s’acovardeix amb amenaces i menys encara si es basen en notícies falses. Comença una nova partida i el focus ha canviat. L’aire torna a bufar les veles demòcrates. No sabem si és possible guanyar Trump, però fins aquest nou gir polític semblava impossible. Ara almenys poden intentar-ho. Més val tard que mai.