El reide lluny

El reide lluny
3
Es llegeix en minuts
Alfonso González Jerez
Alfonso González Jerez

Periodista.

ver +

Quan Mohamed VI va ascendir al tron el juliol de 1999, fa un quart de segle, la paraula més repetida va ser en realitat una consigna, reforma. Des dels EUA i des d’Europa –amb veus tan autoritzades com les de Jack Delors o Felipe González– es va assegurar que el nou monarca era un jove reformista l’objectiu estratègic del qual estava posat en els canvis polítics, socials i jurídics per convertir el regne en una democràcia parlamentària. Molts s’ho van creure i aquesta esperança va semblar ratificada quan, tot just quatre mesos després d’accedir al tron, Sidi Mohamed va destituir com a ministre d’Interior Driss Basri, que feia ni més ni menys 20 anys que estava en el càrrec i era el principal responsable de les ferocitats repressives del criminal del règim de Hassan II. Quatre setmanes abans un incendi sorprenent havia destruït una part substancial de l’arxiu de la Direcció de Seguretat a Rabat: amb tota probabilitat es van desfer en cendra centenars, si no milers, d’expedients incòmodes per al poder.

Reformes

S’ha de reconèixer que durant uns quants anys les reformes, tot i que lentes i singularment prudents, van seguir el seu trontollós camí sota l’anuència del rei. En realitat no se sap gran cosa de la personalitat i les intimitats de Mohamed VI. Durant la seva infantesa i joventut no estava permès que se’l sotmetés, és clar, a cap escrutini públic. No ha facilitat gaires entrevistes, extremament controlades. Li agrada la bona vida i no ha suportat mai una pressió massa prolongada. Entre les seves aficions, les curses automobilístiques, navegar luxosament, els tiberis durant hores seguits de dietes tortuoses. Desconfia sistemàticament de tothom. Ni al Tribunal, ni a la cúpula de les Forces Armades, ni als serveis d’informació hi té gent amb qui es relacioni més enllà del que és estrictament necessari. Des d’aquest punt de vista, Mohamed VI ha estat disposat a avançar pel camí de les reformes mentre no li suposin una minva de poder i no afectin en allò que és essencial l’statu quo de l’oligarquia empresarial marroquina, de la qual el mateix rei és el principal representant, amb una fortuna personal que s’eleva a uns quants milers de milions de dòlars i que no deixa de créixer a través d’un hòlding d’empreses que s’estenen com tentacles per tot el territori nacional amb tota mena de complicitats canalles. Per això mateix, és clar, no s’ha avançat gens ni mica en la lluita contra la corrupció. Si es relativitzés democràticament el poder del monarca i es perseguís eficaçment la gangrena de la corrupció, el Marroc s’enfonsaria ben de pressa com a Estat.

Després de diverses reformes legals favorables a la població femenina marroquina, Mohamed VI es va dignar a aprovar una nova constitució el 2011. No es podia esperar que la nova Carta Magna es debatés i votés al Parlament. El rei va muntar una comissió que, sota unes pautes bàsiques, va redactar un projecte constitucional que, després de diverses correccions que no van tenir un origen gaire segur, es va sotmetre a referèndum i es va guanyar amb un percentatge superior al 90%. És una constitució lampedusiana, proveïda de petites modificacions perquè no canviï res d’important.

Intocable

La figura del rei és, de nou, intocable: emir de les creients i, alhora, president del Consell de Ministres. Cap de l’Estat, cap del Govern, cap de l’Església. Reté, així mateix, certa capacitat normativa. És el rei, i no la sobirania popular, el centre del sistema polític marroquí.

Fa uns anys el periodista francès Jean-Pierre Tuquoi es preguntava quan es produiria la catàstrofe: un rei absent, malaltís i cada vegada més indolent; Mohamed VI ha arribat a passar més de mig any consecutiu a París, on té propietats multimilionàries; un desenvolupament econòmic desigual i arrossegat per la corrupció i la pèssima Administració pública: un model d’ineptitud i falta de professionalitat.

Notícies relacionades

La resposta potser arriba amb els EUA. N’hi va haver prou amb reconèixer el dret del Marroc de devorar el Sàhara quan Washington va passar a ocupar el lloc de París per a Mohamed VI i la seva troupe. Amb els EUA com a germà més gran (armes, inversions directes, desenvolupament saharià) tot continuarà anant com la seda.

¿No n’hi ha hagut prou amb aquella relliscada geopolítica perquè Pedro Sánchez i el PSOE hagin oblidat el poble sahrauí sense que hi hagi hagut cap mena d’explicació? Mohamed VI pot seguir a París o a Ginebra tot el temps que vulgui i, quan li doni la gana a Sa Majestat, prendre’s unes vacances al Marroc.