Perfil
El somni de governar sigui de la manera quesigui fins al 2030
Després d’una dècada en el poder, l’«hereu» de Chávez es presenta avui en unes eleccions plantejades com una possible sortida a diversos anys de conflicte.
El dirigent destaca de si mateix la seva afecció al «Senyor» i la seva excondició d’«obrer»
Els autoretrats públics de Nicolás Maduro són diversos i sorprenents. De vegades emfatitza el seu costat religiós i l’afecció al "Senyor" que, diu, el tutela des del cel. En d’altres destaca la seva excondició d’"obrer", una forçada reescriptura del passat: va ser breument conductor d’autobusos, tot i que també –sol ressaltar, orgullós– músic vocacional i empedreït ballarí. Diu a més ser "fill" d’Hugo Chávez, "bolivarià" i "socialista".
Maduro va néixer a Caracas el 23 de novembre del 1962. La televisió estatal acaba de difondre una biografia ficcionalizada que repassa la seva iniciació política. Nicolás recrea el seu pas pel grup de rock Enigma, la seva decisió d’abandonar el beisbol per consagrar-se a la revolució, amb una beca d’estudis a Cuba, la seva feina com a guardaespatlles del periodista i futur vicepresident José Vicente Rangel i el seu inici en el sindicalisme. La irrupció del coronel Hugo Chávez en l’escena nacional, el 1992, va ser per a ell una divisòria d’aigües.
L’era chavista
El chavisme triomfa el 1998 i l’exconductor d’autobusos és elegit per a l’Assemblea Nacional Constituent que va redactar la Carta Magna vigent. Després forma part de l’Assemblea Nacional. Entre el 2006 i el 2013 és ministre d’Exteriors, un càrrec que posa en relleu la confiança que li tenia Chávez, que el designa com el seu hereu.
La seva mort el va portar a ocupar el centre d’una escena que ja donava senyals d’un cisma. L’abril del 2013 va vèncer a les urnes per dos punts Henrique Capriles Radonski. La victòria mai va ser degudament reconeguda. El que va venir va ser un conflicte de proporcions amb una oposició que es va llançar als carrers. La protesta va ser infructuosa, però el camí electoral sí que ho va ser. El 2015, l’antimadurisme va controlar el Parlament. El president va respondre amb una declaració de l’estat d’"emergència econòmica". L’oposició vol convocar un referèndum revocatori. El Govern el bloqueja. La protesta agreuja amb una saga de morts als carrers.
Notícies relacionadesL’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units va dificultar molt més la seva gestió. Van començar a ploure les sancions. Maduro va cridar a eleccions. Els comicis van tenir la màcula de la il·legitimitat. El gener del 2019, un ignot diputat, Juan Guaidó, es va autoproclamar "president encarregat". Ara bé, part de l’oposició va reconèixer la farsa política i va començar a explorar altres vies que han desembocat en les eleccions d’aquest diumenge.
Durant els seus pitjors anys de Govern, Maduro va enfortir les seves relacions amb Rússia, la Xina i l’Iran. El cost de la seva manera d’administrar el poder va tenir les seves seqüeles internacionals. L’alt comissionat de l’ONU per als Drets Humans publica el 2019 un informe molt crític sobre assassinats i altres fets repressius. Quan el PIB es va esfondrar un 75% i la pobresa va arribar a situacions intolerables, no van faltar les prediccions d’un immediat i atziac final, però ell està convençut que continuarà sent president fins al 2030.
