Veneçuela acudeix a les urnes entre el desig de canvi i el cansament social

Els veneçolans acudeixen aquest diumenge a les urnes impulsats pel desig de canvi, el cansament social i també el temor al tancament d’una era oberta el 1998 amb la irrupció d’Hugo Chávez. Nicolás Maduro, en el poder des de 2013, intenta retenir-lo després d’una dècada de conflicte intern devastador. Si bé competeix contra nou candidats més, la majoria són testimonials. L’exdiplomàtic Edmundo González Urrutia és el representant de les principals forces opositores i ha comptat des del començament de la campanya amb l’aval de la dirigent inhabilitada María Corina Machado. Tant Maduro com González Urrutia arriben confiats en la victòria electoral. Oficialisme i oposició també han invocat els fantasmes d’una severa crisi si els resultats de l’escrutini nocturn no coincideixen amb les seves expectatives. La comunitat internacional està atenta al desenllaç.

UN ESCENARI EXCEPCIONAL.

Maduro va ser elegit el 2013 per dos punts de diferència davant un Henrique Capriles que mai va reconèixer els resultats electorals. El 2018, i després d’anys d’enfrontaments als carrers que van deixar desenes de morts, va competir gairebé en soledat. L’oposició li va donar l’esquena a la contesa i Veneçuela va escalar el seu conflicte intern. Aquesta vegada, les regles de joc han sigut diferents. L’oposició va decidir participar sabent els desavantatges i la inhabilitació de Machado. Les urnes revelaran si es va imposar l’anhel de passar de pàgina o Maduro va aconseguir convèncer els desencisats que aquesta vegada les promeses de prosperitat no quedaran en una nova frase buida.

La participació electoral serà clau. 21 milions de persones estan cridades a les urnes, segons el Consell Nacional Electoral (CNE). No obstant, un quart han abandonat el país i no han sigut habilitades per votar, partint d’una taxa d’abstenció del 25%. Les possibilitats de victòria del Partit Socialista Unit (PSVU) s’incrementaran si augmenta l’abstenció. Per contra, l’enuig col·lectiu amb anys de privacions, que també han afectat antics chavistes, podria canviar la història.

EL FACTOR ECONÒMIC.

El PIB veneçolà es va esfondrar gairebé un 80% al llarg de la disputa política. A partir del 2021, l’economia va recuperar el creixement amb inversions en el sector petroler d’empreses estrangeres i un procés de dolarització que va reduir substancialment el cost de la vida. El creixement previst per a aquest any és del 4%, sense modificar un quadre d’enorme desigualtat social.

Maduro presenta aquestes dades com a credencials: es refereix a Veneçuela com a país d’«emprenedors», paraula d’argot neoliberal, barrejada amb retòrica revolucionària, i assenyala la dinamització del consum. Els analistes discrepen sobre els efectes d’aquestes millores a les urnes. El madurisme va posar al seu torn en funcionament la seva maquinària estatal per retenir voluntats i advertir sobre les conseqüències d’una derrota: ser una versió veneçolana de l’Argentina de Javier Milei.

L’EFECTE MACHADO.

«Li suggereixo que guanyi les primàries, està fora de rànquing per debatre amb mi, ho lamento molt. Em va dir lladre, però no l’ofendré, àguila no caça mosca», li va dir Hugo Chávez a María Corina Machado el 2012, després que la diputada assegurés que «robar és expropiar» i que «el temps se li va acabar» al Govern. Dotze anys més tard, Machado ha deixat de ser un personatge lateral i estrident. Enrere queda el temps en què la dirigent dretana va reclamar als EUA que redoblés les sancions econòmiques contra Caracas i, fins i tot, que recolzaria una intervenció militar externa per enderrocar Maduro.

La líder de Vente Venezuela va alterar el seu discurs. Va guanyar per aclaparadora majoria les primàries opositores que havia menyspreat com a mecanisme de selecció d’un candidat. Va ser inhabilitada per participar de la contesa, però, contra tots els pronòstics, no es va inclinar cap al boicot del procés. Va donar suport a González Urrutia, va suplantar el seu rictus iracund per un somriure i una mirada ocasionalment compassiva amb el dolor col·lectiu. Va esdevenir un fenomen de masses de l’antimadurisme i la seva importància pot tornar ara.

IMPACTE REGIONAL.

Una victòria de Maduro podria reanimar les migracions cap a fora del país, una cosa que preocupa molt a la regió. El Govern ha tingut friccions inèdites amb veïns progressistes, com Lula i Boric. L’advertència presidencial d’un «bany de sang» si l’oposició desconeix l’escrutini va provocar distanciaments indissimulats. El Palau de Miraflores va reprendre les converses amb els EUA en plena campanya electoral. Les interpretacions van ser divergents. Uns van veure un reconeixement implícit de Washington que el madurisme es mantindrà al Palau de Miraflores. D’altres van assenyalar el contrari: que s’ha pactat una transició sense sobresalts ni càstigs.

Notícies relacionades

Israel mata tres periodistes al sud del Líban mentre dormien

Un comitè a Qatar agafa les regnes de Hamàs a l’espera d’elegir nou líder

QUÈ PASSARÀ AVUI.

Maduro ha repetit que els seus adversaris no reconeixeran el seu triomf i descarta un altre resultat que no sigui el favorable. L’oposició s’aferra al recompte de les seves pròpies actes i considera, simètricament, que ha guanyat per endavant perquè això indica el termòmetre social. Algunes experiències llatinoamericanes són recuperades aquests dies. El desenllaç és una incògnita, tot i que Nicolás Maduro Guerra (el fill del president) va dir en una recent entrevista que l’oficialisme acceptarà els resultats, també si perd. «Si perdem, entreguem i serem oposició», va dir al diari El País.