Itàlia busca la sintonia amb la Xina per la seva sortida de la Nova Ruta de la Seda

Georgia Meloni, la primera ministra d’Itàlia, agrairà aquests dies que la Xina sigui més pragmàtica que rancorosa. La política d’extrema dreta vol enfortir els vincles bilaterals –"rellançar", va concretar– en el seu primer viatge oficial a la Xina. En els seus cinc dies de visita, més que els habituals, flotarà un afront que aquí encara fa mal: la seva retirada de la Nova Ruta de la Seda, el megaprojecte amb el segell presidencial.

El primer dia ja van emergir les bones intencions i els retrets. De la reunió amb el primer ministre, Li Qiang, va sortir un pla de tres anys per implementar acords ja firmats i obrir noves àrees de cooperació: construcció de vaixells, energies verdes, intel·ligència artificial, sector aeroespacial... "És una demostració de la nostra voluntat de començar una nova fase, de rellançar la cooperació", va celebrar Meloni.

"Tenim molta feina per endavant que serà útil en aquests temps complexos per al món", va afegir Li. I ràpidament va al·ludir Meloni al desequilibri d’una balança comercial de gairebé 70.000 milions d’euros i a les traves del mercat xinès als actors internacionals. Aquí Li va contestar amb reflexos: "Esperem que Itàlia doni un ecosistema per als negocis més just i sense discriminació a les companyies xineses".

Laments hipòcrites

Itàlia va defensar amb afany a Brussel·les els aranzels als vehicles elèctrics xinesos i Meloni freqüenta l’ala dura europea que exigeix distanciar-se de Pequín en sectors claus al·ludint a una presumpta dependència. A la Xina li sonen hipòcrites aquests vells laments pel seu proteccionisme quan Occident la fregeix a aranzels. La visita de la primera ministra italiana remarca l’esquizofrènia europea amb la Xina: Roma i Pequín han firmat un acord de col·laboració en vehicles elèctrics i energies renovables perquè són, segons Meloni, sectors en els quals la Xina lidera la cursa global i "està disposada a compartir els coneixements amb els seus socis". Són també els sectors xinesos que Brussel·les i Washington estan castigant per més que els necessitin per a la seva urgent transició energètica. En aquest context paradoxal va firmar el gegant italià Stellantis, propietari de la històrica Fiat, una joint venture amb una start-up xinesa, Leapmotor, per vendre vehicles elèctrics a Europa.

Un diari italià va descriure el 2019 Xi com "el padrí de Roma". El president va ser complimentat amb un sopar pantagruèlic i amenitzat pel tenor Andrea Bocelli per celebrar l’entrada d’Itàlia en la seva Nova Ruta de la Seda, el seu projecte més personal i megalòman. Aquesta xarxa d’infraestructures i comerç ja havia arribat a la perifèria europea amb diversos països de l’Est i els Balcans, però Itàlia era un altre assumpte: bressol de la civilització occidental, fundadora de la UE i membre del G-7.

Va ser un dels millors dies de la diplomàcia xinesa. La seva sortida, ordenada per Meloni, va ser un dels pitjors. La primera ministra ho va qualificar de "seriós error" i va anunciar la seva retirada perquè, segons el seu parer, no havia portat els beneficis promesos. Va ser un alleujament per a Brussel·les i Washington.

Un passat conflictiu

Les friccions amb la Xina no són escasses ni recents. Ja com a ministra de Berlusconi, va demanar el boicot a l’obertura dels Jocs Olímpics de Pequín el 2008 i no ha endolcit la seva postura en el poder. Ha criticat les pràctiques comercials de Pequín i el seu Govern va impedir que una companyia estatal xinesa comprés al fabricant de pneumàtics Pirelli.

No és la premsa nacional de perdó fàcil amb els que ofenen la Xina, però aquests dies sembla amnèsica. Amb prou feines alguna al·lusió tangencial i sense més rancor del necessari a la seva retirada de la iniciativa comercial de Xi. Fins i tot l’absol el Global Times, el diari més ultranacionalista: "No es va deure al seu rebuig de cooperar amb la Xina ni a les seves creences personals, sinó a la gran pressió que va patir dels Estats Units i altres poders occidentals".

El Japó i els EUA enforteixen la seva aliança militar

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Jean-Pierre Lacroix : "El nombre de conflictes que impacten massivament en civils no té precedents"

Si els EUA i el Japó ajunten els seus ministres d’Exteriors i de Defensa, el desenllaç es dona per descomptat: enfortir els seus vincles militars per defensar-se de la pèrfida Xina. Va passar a Tòquio la vigília de la cimera del Quad, una altra organització de l’arquitectura de Washington per ofegar la Xina al seu pati del darrere. Són les converses batejades com «dos més dos»: Yoko Kamikawa i Minoru Kihara, titulars d’Exteriors i Defensa, amb els seus homòlegs, Antony Blinken i Lloyd Austin, arribats a l’altra banda del globus per tranquil·litzar el Japó sobre el compromís militar bilateral després de la renúncia de Joe Biden a la cursa presidencial. Continuarà incòlume amb Kamala Harris i els socis asiàtics ja tindran temps d’inquietar-se si guanya Trump.

«És el repte estratègic més gran a la regió de l’Indopacífic i al món sencer», diu el comunicat conjunt. «Pretén reformar l’ordre internacional en benefici propi a costa de la resta», revela. I per a això «fa servir la coerció política, econòmica i militar sobre altres països, companyies i societats civils», afegeix. No queda altre remei, doncs, que accentuar la cooperació militar i la producció d’armes nord-americanes al Japó.