Eleccions autoritàries

Parlo de picada d’ullet perquè les eleccions del 28 de juliol van generar molta esperança a causa que, com va passar el 2016, l’oposició es presentava unida malgrat que la seva líder no va poder presentar-s’hi. El fet que l’oposició hagués generat una plataforma unitària i que hagués realitzat una campanya exitosa va donar peu que moltes persones –de dins i fora del país– pensessin que era una oportunitat d’or per desbancar unes autoritats que, des de fa 25 anys, s’han instal·lat al poder.

Però no sempre unes eleccions amb concurrència són obertes i competides. En el cas que ens referim es tractava d’exercir el vot en el marc d’un sistema d’"autoritarisme electoral". És a dir, en un règim en què l’oposició pot presentar candidatures, mobilitzar els seus simpatitzants i, el dia dels comicis, permetre que tothom surti a votar. Una altra cosa és que el recompte electoral sigui transparent i cotejable i que, en cas que perdi el governant, aquest accepti la derrota i cedeixi el poder. De l’exposat queda clar que a Veneçuela les condicions d’un escrutini fiable no s’han donat i, per tant, ningú de l’entorn de Maduro va plantejar acceptar una possible derrota i molt menys un traspàs de govern. De fet, no hi ha hagut transparència en el recompte de vots ni cap mena d’observació homologable. Amb aquestes condicions els comicis de diumenge només poden qualificar-se com unes "eleccions autoritàries".

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Caracas insisteix sense proves en la conspiració contra Maduro

El tema, no obstant això, és un altre i resideix en la pregunta de si realment l’oposició creia que les eleccions serien netes. La meva intuïció és que no, que no ho creia i, tot i això, va voler presentar-s’hi. D’allà neix una altra pregunta: ¿Per què gastar tanta energia a participar unes eleccions que molt probablement seran fraudulentes? La resposta, crec, es basa en el fet que unes eleccions, tot i que siguin manipulades, donen una finestra d’oportunitat a l’oposició per criticar, mobilitzar, generar identitat i cohesionar els seus simpatitzants i, sobretot, visibilitat davant la comunitat internacional, que reaccionarà demanant responsabilitats –i mesures liberalitzadores– si percep frau massa descarat.

Per ara, a la regió, només Bolívia, Cuba, Hondures i Nicaragua estan conformes amb els resultats, i s’hi afegeixen a la Xina, l’Iran, Madagascar, Rússia i Síria. Mentrestant, la resta d’Amèrica Llatina i Europa Occidental demanen un recompte transparent de vots o, directament, rebutgen els resultats. Cal, no obstant això, veure si aquest reclam es tradueix en una pressió que beneficiï l’oposició o, al contrari, en una recrudescència del règim.