Guerra i pau

D’una banda, les dues guerres mundials van impedir que se celebrés tres cops (1916, 1940 i 1944) i la violència s’ha fet present a la mateixa vila olímpica, com tristament va passar a Melbourne (1956, baralla sagnant entre waterpolistes soviètics i hongaresos), Múnic (1972, assassinat d’11 atletes israelians) o Atlanta (1996, explosió d’una bomba entre el públic). Derivat de la seva pròpia espectacularitat i del seu impacte mediàtic la cita es converteix així en una oportunitat per als violents de tot signe, interessats en provocar el màxim mal possible. La conseqüència és que per al país amfitrió la celebració es converteix en un repte per als serveis i forces de seguretat per tal d’evitar una tragèdia que embruti la seva imatge internacional.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

De l’altra, la política ha sigut present de manera gens dissimulada al llarg de tota la seva història. N’hi ha prou amb veure, per començar, la dura competència entre ciutats candidates per aconseguir la designació com a seu, implicant governants de totes les famílies polítiques per aconseguir-ho (tràfic d’influències i corrupció incloses), conscients que en termes de poder tou (soft power) és un dels actius més cobejats a escala mundial (Hitler ho va tenir molt clar en els que va allotjar Berlín el 1936). A això s’afegeix l’interès d’altres per donar a conèixer les seves causes (Mèxic, 1968, black power).

En aquesta mateixa línia s’ha d’esmentar la decisió de boicotejar-los, com va passar en plena guerra freda amb els celebrats a Montreal (1976, 22 països africans es van absentar en protesta contra la Sud-àfrica de l’apartheid), Moscou (1980, 61 països, liderats pels EUA, en protesta contra la invasió soviètica de l’Afganistan) i Los Angeles (1984, 15 països, comandats per l’URSS, van tornar la pilota als EUA). I encara cal afegir les sancions que el COI imposa de manera prou discrecional, com va passar a Anvers (1920, contra els derrotats de la Primera Guerra Mundial), a Londres (1948, contra Alemanya i el Japó), així com contra Sud-àfrica (del 1964 al 1988), Iugoslàvia (1992), Afganistan (2000), Iraq (2008) i ara Rússia i Bielorússia, per la seva implicació en la invasió d’Ucraïna. Que Israel pugui participar, malgrat les brutals violacions que el seu govern està cometent a Gaza, només s’explica per l’existència d’una doble vara de mesura que el COI no té objecció a utilitzar el seu aire.